Jordi Amat: “La qualitat democràtica de Barcelona passa per abordar la qüestió de l’habitatge”

Jordi Amat viu a l’Eixample. Assegura que és molt conscient que ell i la seva família no rebran un burofax. Disposa d’habitatge. I és, avui, un privilegiat. Filòleg, escriptor i assagista, amb una obra extensa i variada a l’esquena, Jordi Amat acaba de publicar Les batalles de Barcelona, imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025), a Edicions 62. És un repàs sobre l’evolució de Barcelona, amb les seves corresponents manifestacions culturals. Amat assenyala en aquesta entrevista amb Metrópoli, que el centre de tot és i serà en els pròxims la qüestió de l’habitatge. I ho relaciona amb el propi sistema democràtic. “La qualitat democràtica de Barcelona passa per abordar la qüestió de l’habitatge”, assevera.

Amat incideix en una idea. Les ciutats han de créixer. Els més desafavorits tindran oportunitats en la mesura que les economies de les ciutats vagin bé. Però aquests creixements han de tenir, al seu parer, la regulació necessària per garantir alguns serveis, i un d’ells és l’accés a l’habitatge.

Però, què ha passat a Barcelona en els darrers anys? Amat entén que no hi ha hagut un discurs reformista que s’imposés a un discurs més rupturista o antisistema. “És bo l’èxit turístic. Però la promoció d’aquest model no va incorporar que els ciutadans es poguessin sentir exclosos del que defineix la identitat de la ciutat. I es va generar un discurs antisistema que ha estat hegemònic en el camp cultural. El possible discurs reformista no es va imposar. I el que passa és que el camp rupturista no ha sumat, no ha ofert propostes per a una ciutat global com Barcelona. Ara s’entén que cal abordar alguns problemes importants. I que la qualitat democràtica de la ciutat passa per abordar-los, qüestions com l’accés a l’habitatge”.

L’assaigista Jordi Amat, amb 'Metrópoli' Òscar Gil Coy

El llibre d’Amat repassa les creacions culturals que han pensat Barcelona, que han anunciat o denunciat els fenòmens que s’anaven produint, com la novel·la de Llucia Ramis, Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. La va publicar el 2008 i ofereix moltes pistes.

“Jo buscava en aquella novel·la un punt hedonista, i m’equivocava, perquè quan l’he rellegida he entès la gran paradoxa que apuntava. És una jove que viu en una ciutat que no té res a veure amb el que es vol vendre. Està a punt d’acabar el contracte de lloguer, i no sap si li renovaran el contracte a la feina. A la protagonista de la novel·la, una cap li demana que, sobretot, no se li passi l’arribada de Woody Allen a Barcelona, perquè ho cobreixi periodísticament. I és que Allen ve per rodar una pel·lícula –Vicky Cristina Barcelona-- que serà una postal que es va voler tenir sobre una ciutat en què un expat acollia turistes nord-americans en un palauet on vivia. Aleshores no sabíem que era un expat de manual. Avui ho veiem amb claredat”.

Anna Gener: “La obra nueva en Barcelona se ha esfumado, no hay incentivos para la promoción residencial”

Això porta a una reflexió sobre el paper de la cultura, de les creacions culturals. “La cultura es pot pensar que és quelcom decoratiu, però també actua com a dissolvent. Crec que s’han d’atendre els senyals que es transmeten sobre el que s’escriu, es canta o es teatralitza. El capital cultural opera a les societats modernes, apunta de manera clara. I el que he volgut fer és oferir aquestes imatges per entendre la ciutat”.

Aleshores, els governants locals no ho van saber veure? Es mantenia un discurs optimista sobre la ciutat?

Amat no carrega les tintes, perquè contextualitza de manera constant. “El 1996 la Fundació Antoni Tàpies realitza una exposició, sota la direcció de Manuel Borja Villel. Són fotografies amb el títol ‘La ciutat de la gent’, un projecte de Craigie Horsfield que impugna el consens dels noranta assolit després dels Jocs Olímpics. Borja Villel, al catàleg, diu que quan en una ciutat els que hi viuen estan molt satisfets aquest consens desactiva la crítica. I és veritat. La lògica dels temps portava a això. El liberalisme havia guanyat la partida, el conflicte havia desaparegut. Però el conflicte és constitutiu de les societats. I crec que l’èxit del projecte urbanístic i econòmic implícit va provocar que s’ignoressin els problemes de fons”.

El que assenyala Amat és que els gestors polítics de Barcelona, juntament amb urbanistes, arquitectes i teixit associatiu, van tenir molt d’èxit amb una operació que va transformar completament Barcelona, amb els Jocs Olímpics de 1992. L’impulsor havia estat Narcís Serra com a alcalde, i després Pasqual Maragall, que ja treballava a l’Ajuntament, i que Amat defineix, principalment, com “un economista urbà, que havia après de l’exemple de Baltimore als Estats Units”.

Però les coses canviaran a finals dels noranta i amb la icona del Fòrum de les Cultures el 2004. No es va pensar en una possible cara B d’aquest èxit olímpic?

“No podem fer judicis a posteriori, amb una crítica fàcil. Barcelona, com altres ciutats amb passat industrial, havia entrat en una crisi i havia de canviar per oferir un futur. I això s’aconsegueix amb els Jocs Olímpics. L’aposta per una ciutat de serveis és molt clara, i és positiva. El problema no és el 92, sinó el que passa del 1996 endavant, amb el gran ‘gatillazo’ que suposa el Fòrum de les Cultures. Es pretén resoldre el món des de Barcelona, amb un discurs bonista. I apareix l’emprenyament ciutadà, amb aquella imatge que ens queda a tots, amb Joan Clos ballant amb la música de Carlinhos Brown”.

Poc després arribaria una crisi financera i econòmica global, entre 2007 i 2008, les conseqüències de la qual s’accentuarien una mica després. El turisme va créixer, les inversions es multiplicarien. Més hotels de luxe, i més creixement per a les ciutats globals, una lliga en què ja hi era Barcelona. I els alcaldes? Hi ha hagut reacció?

Jordi Amat, a l’entrevista amb 'Metrópoli' Òscar Gil Coy

Amat assenyala que hi ha coses que comencen a canviar. “Li vaig sentir un discurs molt interessant a l’alcalde Collboni, en què assenyalava que a la Unió Europea les mercaderies i les persones es podien moure amb llibertat. I basant-se en l’informe Letta, situava el repte que la gent tingui el dret a quedar-se on viu. Ha volgut fer seva aquesta idea. Aleshores recordo el que va passar a la Casa Orsola, al costat d’on visc. I vaig entendre l’anomenada por al burofax, que és l’argument d’una obra de teatre d’extraordinari èxit que ara també s’ha pogut veure a Madrid, amb la direcció de Victoria Szpunberg. El que s’assenyala és que quan es rep un burofax la vida es pot enfonsar. I quan els regidors es reuneixen amb veïns, el que diuen els veïns és que la realitat de l’habitatge els situa davant d’un abisme. I calen respostes urgents”.

Però, fins a quin punt? Amat insisteix. “Les elits locals han d’entendre el que passa. Si no ho entenen és que són inconscients, no veuen el rebot que es pot produir. Va passar amb els mandats d’Ada Colau. La pregunta que hauríem d’atendre és per què algú que es situava als marges va arribar al poder. No s’ha pensat gaire en la raó d’aquella decisió per part de molts barcelonins”.

Jorge Dioni: "La ciudad de Barcelona se ha convertido en un gran hotel"

Jordi Amat insisteix que el model de Barcelona “ha estat un èxit”, que calia apostar per una economia de serveis, amb un turisme que tira del carro. Però reclama atenció sobre què suposa aquesta aposta.

I entén que l’aliança que s’havia assolit, amb governs socialistes a la ciutat, elits, professionals liberals i teixit associatiu: “S’ha esquerdat".

"Hi ha una sensació de despossessió, quelcom que la cultura ha anat explicant en els darrers vint anys. I aquesta desconnexió facilita l’arribada dels populismes en tots els sentits. Ara hem vist reaccions, com a Nova York o a Holanda, amb candidats escollits perquè donin respostes. Les ciutats són el front democràtic. I no ens estranyi que apareguin populismes si no es donen respostes a aquest malestar”.

Jordi Amat, amb Manel Manchón, a l’entrevista a la redacció de 'Metrópoli' Òscar Gil Coy

Collboni reclama el llegat d’aquells gestors socialistes que van transformar la ciutat. Amat considera que l’alcalde “porta només dos anys de mandat”. Però assenyala mancances. “El projecte socialdemòcrata transformador no ha tingut hereus”.

Demana, per tant, que “es pensi en termes reformistes”. És a dir, polítiques que no caiguin en els populismes antisistema ni en la pressió dels cercles econòmics que reclamen més rendes.

I què ha quedat d’alguns icones que havien retret el que passava a la ciutat ja en temps molt inicials? Quin ‘Titanic’ reivindicava Féliz de Azúa el 1982?

“He canviat l’opinió sobre aquell article a mesura que m’he anat fent gran. Es publica poc després que Jordi Pujol accedeixi al poder, al capdavant de la Generalitat. Es critica les polítiques nacionalistes de Pujol, en contrast amb el que passa a Madrid. És la mostra de la nostàlgia d’una elit progressista i cosmopolita a la Barcelona de l’últim franquisme. Però aïllar que aquella activitat havia passat sota el franquisme, té un punt de trampa".

Amat afegeix: "Era un règim que possibilitava unes elits culturals, però que no permetia que un ciutadà mitjà pogués formar-se una consciència crítica a través de la cultura. No es volia entendre que aquella anomalia era fruit d’una anomalia més gran. És interessant l’article perquè diu que ‘ja tot passa a Madrid’, per una sèrie d’intel·lectuals catalans que han d’anar a Madrid per veure exposicions interessants. I és veritat que hi va haver una aposta a Madrid, amb molts diners per fer-ho. I era normal que fos l’aposta de l’Estat del 1978 a la seva capital. Però, quina havia de ser la prioritat a Barcelona, una ciutat singularitzada per ser la capital de la cultura catalana, que no havia viscut amb normalitat? Em sembla normal que es volgués corregir aquella situació, i això no apareix en l’anàlisi d’Azúa. I és un diagnòstic, el seu, que ha pesat molt en com hem entès la cultura a Barcelona i a Catalunya durant la democràcia”.