Així pots detectar els miomes uterins: símptomes, diagnòstic i com tractar-los
També coneguts com a fibromes o leiomiomes, són els tumors benignes més freqüents de l'aparell reproductor femení: fins al 70 % de les dones els desenvolupen en algun moment de la seva vida
Els miomes uterins, també coneguts com a fibromes o leiomiomes, són els tumors benignes més freqüents de l'aparell reproductor femení. S'estima que fins al 70 % de les dones desenvolupen miomes en algun moment de la seva vida, cosa que els converteix en una patologia ginecològica molt habitual i, en molts casos, part del curs natural de la salut reproductiva femenina.
A Espanya, les dades de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) indiquen que un 40 % de les dones d'entre 35 i 55 anys presenta algun tipus de mioma. Encara que moltes vegades no produeixen símptomes, quan no es detecten o controlen adequadament poden generar molèsties importants, afectar la fertilitat i disminuir de manera notable la qualitat de vida.
“Els miomes formen part habitual de la vida ginecològica de moltes dones. La nostra tasca com a especialistes és acompanyar-les, resoldre els seus dubtes i generar la confiança necessària per afrontar el millor abordatge amb seguretat i tranquil·litat”, explica el doctor Miguel Ángel Jiménez, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital Universitari Sagrat Cor.
Tres grans grups
Els miomes poden ser únics o múltiples i variar tant en mida com en localització. Segons la zona de l'úter en què es desenvolupen, es classifiquen en tres grans grups. Els miomes subserosos creixen cap a l'exterior de l'úter, en direcció a la cavitat pèlvica; els intramurals es desenvolupen en el gruix de la paret uterina; i els submucosos se situen totalment o parcialment a l'interior de la cavitat uterina.
En la majoria dels casos, els miomes són asimptomàtics i es detecten de manera incidental durant una revisió ginecològica rutinària. Tanmateix, quan produeixen símptomes, aquests depenen més de la seva localització que no pas de la seva mida o nombre. Segons la SEGO, prop del 25 % de les dones amb miomes veu afectada la seva qualitat de vida.
El doctor Miguel Ángel Jiménez, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital Universitari Sagrat Cor
Símptomes més freqüents
El símptoma més freqüent és el sagnat menstrual abundant i prolongat, que en els casos més severs pot provocar anèmia. També són habituals la sensació de pressió i el dolor a la part baixa de l'abdomen, especialment quan els miomes arriben a una mida considerable.
En funció de la seva localització, poden aparèixer molèsties a la bufeta o el recte, com augment de la freqüència urinària o restrenyiment.
Els miomes també poden interferir en la fertilitat. Les dificultats per concebre són més probables quan se situen dins de la cavitat uterina o quan bloquegen les trompes de Fal·lopi, cosa que fa especialment rellevant un diagnòstic precoç en dones amb desig gestacional.
Diagnòstic i tractament
El diagnòstic es realitza principalment mitjançant ecografia, sigui transvaginal o abdominal, una prova que permet determinar la mida, el nombre i la localització dels miomes. En situacions més complexes, com quan són múltiples o estan situats en zones difícils, l'estudi es pot complementar amb ressonància magnètica o un TAC.
Les opcions de tractament són diverses i depenen dels símptomes, l'edat de la pacient i els seus plans reproductius. Entre aquestes hi ha els tractaments farmacològics hormonals, com anticonceptius o moduladors selectius dels receptors hormonals, que ajuden a controlar el sagnat i reduir temporalment la mida dels miomes.
Tractaments mínimament invasius
Quan es requereix una intervenció més directa, existeixen alternatives com la miomectomia laparoscòpica, una cirurgia mínimament invasiva que permet extirpar els miomes conservant l'úter, o l'embolització de miomes, un procediment que bloqueja la seva aportació sanguínia i provoca la seva reducció sense necessitat de cirurgia oberta. En els casos asimptomàtics, el seguiment periòdic mitjançant ecografies és una opció habitual per controlar-ne l'evolució.
“En aquells casos en què la cirurgia és l'única opció, els tractaments mínimament invasius ofereixen grans avantatges, com menor dolor postoperatori, una recuperació més ràpida i la preservació de l'úter quan és possible”, assenyala el doctor Jiménez, qui insisteix en la importància d'una valoració individualitzada per adaptar el tractament a les necessitats clíniques i personals de cada pacient.
No tots els miomes requereixen intervenció immediata. Un control regular sol ser suficient per vigilar-ne el creixement i prevenir complicacions, mentre que hàbits de vida saludables, com una dieta equilibrada i la pràctica d'exercici regular, poden contribuir a millorar el benestar general.
“El més important és que les pacients se sentin acompanyades i sàpiguen que existeixen opcions segures i eficaces. Amb informació adequada i seguiment constant, es pot viure plenament fins i tot amb miomes uterins”, conclou el cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l'Hospital Universitari Sagrat Cor.
