Joan Gràcia (Tricicle): «Si hi ha bones produccions, el Paral·lel tornarà a ser el que era»
El membre de l'icònic grup teatral barceloní, que gaudeix ara de la seva faceta de cantant, defensa el rol de Barcelona com a ciutat «creativa i pionera» en l'escena artística i nega que la ciutat passi per un mal moment en comparació amb Madrid
Altres informacions: Rècord per al teatre a Barcelona: més de 3 milions d'espectadors per segon any consecutiu
Notícies relacionades
Joan Gràcia (Barcelona, 1957) és un dels grans noms del teatre nacional. Juntament amb Carles Sans i Paco Mir, va triomfar a tot Espanya amb el grup Tricicle, una icona de l'humor mut, gestual, que va irrompre en una etapa postfranquista àvida d'un fort teixit cultural.
Després de 43 anys de trajectòria --incloent-hi una memorable actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de 1992-- aquests barcelonins van separar els seus camins per centrar-se en projectes propis. Gràcia suma 15 anys com a director artístic del cabaret eivissenc Lío, però ara també canta en una banda de rock.
Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir durant una actuació amb Tricicle
Micròfon en mà després de més de quatre dècades en silenci sobre els escenaris, és el vocalista de The Rock Killers, un grup d'amics aficionats a la música que versiona grans èxits amb medleys tant divertits com interessants, que es podran escoltar aquest dissabte, 29 de novembre, a la sala Wolf Barcelona.
En una entrevista amb Metrópoli, l'actor i cantant barceloní recorda la seva etapa amb l'històric grup teatral català, celebra la seva comunió amb la música i defensa el rol cultural de Barcelona, en el potencial de la qual confia per tornar a ser una referència artística global.
El Tricicle va posar punt final, al Liceu, a més de quatre dècades de trajectòria. Què va significar el grup per a l'escena teatral nacional?
El Tricicle ha estat un referent d'un tipus de teatre gestual. Hem creat un tipus d'humor que no existia a Espanya i que moltes generacions han gaudit. La nostra meta era divertir-nos i divertir la nostra gent.
Quin és el millor record que guarda d'aquella etapa?
Com que sóc de Barcelona i som a la ciutat, diria que van ser els Jocs Olímpics del 92. Fer humor per primera vegada en una Olimpíada, davant de 65.000 persones i altres milers per televisió, va ser un moment increïble que no es repetirà.
L'espectacle 'Hits' va ser el darrer interpretat pel Tricicle abans de la seva retirada. Podríem tornar a veure el grup sobre un escenari en cas de rebre una proposta atractiva?
Si ens arriba un contracte de Broadway amb una oferta suculenta ens deixem dir Clarita. Però no ha passat, i no crec que passi. Va ser una època meravellosa, vam estar 43 anys junts i ho vam deixar a dalt de tot. No volíem sumar anys i veure com el públic anava decaient o només venien espectadors de la nostra edat. A més, cadascun de nosaltres tenia ganes de fer altres coses que no podíem fer per estar amb Tricicle.
Ha passat de no dir ni una paraula a ser qui més alça la veu sobre un escenari. Com va sorgir la proposta de ser cantant d'una banda de rock?
És un divertiment. Tenia uns amics amb un grup de pop-rock sense nom. El bateria em va escoltar cantar i em va proposar fer una prova. Li vaig dir que faig càstings de cantants, però que només puc cantar alguns tipus de cançons. Al final hi vaig anar, vaig provar, m'ho vaig passar molt bé i aquí estic. Assagem en un local cada divendres i hem fet unes 14 actuacions en llocs com Luz de Gas, El Molino i un aniversari a Eivissa.
Ens diem The Rock Killers, que té un punt de veritat perquè si cantem cançons dels Rolling o dels Beatles les matem una mica, però fem versions divertides. La gent balla i s'ho passa bé amb nosaltres.
Quins temes es podran escoltar al vostre concert a Barcelona?
Fem barreges de cançons. Per exemple, comencem amb Van Halen i li segueixen No puedo vivir sin ti, de Los Ronaldos; Let It Be, de The Beatles; i Qualsevol Nit Pot Sortir el Sol, de Jaume Sisa. Tot en una mateixa cançó. Hi ha grups de versions meravellosos, però el que fem nosaltres és un divertiment amb un respecte absolut cap a les cançons.
En quins altres projectes professionals està treballant?
Des de fa 15 anys sóc el director artístic de Lío, un cabaret-restaurant d'espectacle que està a Eivissa, a Mallorca i a Mykonos. Hem estat a Las Vegas, a Dubai i a molts altres llocs, és una feina que m'ocupa moltíssim temps. També pinto, fa poc vaig fer una exposició. El rock és una vàlvula d'escapament.
Joan Gràcia, durant l'entrevista amb Metrópoli Barcelona
Com veu l'escena cultural barcelonina?
En aquests moments, hi ha musicals que estan bé, com Tootsie a l'Apolo i El Fantasma de l'Òpera al Tívoli. A més, Buenafuente és al Coliseum, Paco Mir està dirigint Glorious! al Poliorama... Als teatres públics també s'estan fent bones produccions. Musicalment, tenim una quantitat de festivals que han estat l'arrel de molts altres.
Barcelona sempre ha estat una ciutat molt creativa i pionera. Hi ha gent que diu que Barcelona està fatal i Madrid meravellosa, però no crec que sigui així. Hi ha hagut èpoques més glorioses, però les ciutats tenen ondulacions, es passa d'estar a dalt a estar a baix. He viscut èpoques meravelloses a Barcelona. A finals dels 70 i als 80 era una ciutat increïble, va tenir una davallada i va tornar a reflotar després dels Jocs Olímpics.
L'Ajuntament s'ha proposat reconfigurar el Paral·lel com un eix cultural, amb la recuperació d'espais icònics com El Molino i el Teatre Arnau. Creu que podria equiparar-se a Broadway o Montmatre?
El Paral·lel era el Broadway d'Espanya. Va arribar a tenir 40 teatres, 50 cabarets, restaurants... Ha anat perdent a poc a poc per l'arribada del cinema, la televisió i ara les xarxes socials, que s'han menjat una bona part de l'entreteniment.
És un carrer que necessita, per exemple, que l'Arnau es converteixi en un teatre amb una àmplia oferta, com també podria passar a El Molino. Per ser un Broadway, s'han d'omplir els teatres. El Mago Pop ho està fent. Si hi ha bones produccions i la gent hi assisteix, el Paral·lel tornarà a ser el que era.
Joan Gràcia posa per a Metrópoli Barcelona
Les noves generacions d'actors compten amb més o amb menys oportunitats que la seva?
Nosaltres ho vam tenir molt difícil. A finals dels 70 no hi havia un teixit teatral i veníem d'una dictadura. Tot i això, en aquella època, hi va haver un boom teatral, necessitàvem fer alguna cosa. Vam donar un 120% pensant en què volíem fer. Ara, la dificultat deu ser semblant, però hi ha molta demanda que requereix que la gent es posi a treballar.
Basant-se en la seva experiència professional, quin consell donaria als actors joves que volen iniciar la seva carrera?
Que hi dediquin tota l'energia, estudiïn una especialitat i vegin molt cinema, escoltin música, vagin moltíssim al teatre i a concerts. La joventut ha de deixar els mòbils, sortir de casa i socialitzar amb la gent. El futur de Barcelona està a les mans de la gent jove.
