Una 'Traviata' per al record al Liceu

Dicen que l'estrena el 1853 de la Traviata en el Fenice de Venècia va ser un fracàs a causa, entre altres coses, de l'escassa credibilitat de la soprano Fanny Salvini-Donatelli que no va saber, o no va poder, encaixar en el exigent paper de Violetta. Si Verdi hagués tingut l'oportunitat de conèixer a Nadine Sierra probablement el resultat hauria estat diferent, privant-nos això sí dels retocs que va introduir en el segon i tercer actes per aconseguir l'èxit l'any següent. L'actuació de la soprano nord-americana de sang portuguesa, portorriquenya i napolitana és simplement sublime.

El paper de Violetta és un dels més exigents del repertori de les soprano. Comença per a sopranos lleugeres, es transforma en línies i acaba en dramàtiques, registres que, en general són l'evolució pròpia de la veu amb l'edat i l'experiència. Sierra està sublime en els tres registres, deslumbrant en el seu “Èstrano, sempre libera” del primer acte, emocionant en “Ah, Gran Dio! Morir sì giovine” del tercer.

La seva actuació, excepcionalment subratllada per l'orquestra magistralment dirigida per Giacomo Sagripanti, arrastra a tot el repartiment, en una curosa producció, per compondre un dels millors espectacles que s'han viscut al Liceu en els darrers anys.

Nos hem de remuntar al millor Juan Diego Flórez amb la Cenerentola de Els Comediants del 2007 per trobar alguna cosa comparable, tot i que la força de l'obra de Verdi supera alegrement la composició alegre de Rossini. El que es va veure al Liceu és un espectacle que hauria de converteix en un betseller de la plataforma el Liceu+.

Patricia Calvache i Xavier Anduaga, en 'La traviata' Sergi Panizo

La Traviata és una de les òperes més vistes al nostre teatre, 267 vegades abans d'aquest cicle de 12 representacions, i són diversos els anys en què és l'òpera que més es representa al món, estant sempre entre les top5. Tot i tractar-se d'una represa, la producció David McMicar és molt convincent i aquesta vegada els moviments dels actors són gairebé perfectes, potser animats per l'excel·lent treball teatral de la protagonista.

Puntuals a demanar, la profusió de cortines a vegades absorbeix massa la veu, però sens dubte l'escenografia és tan bonica com adequada. El vestuari, elegant i sense complicacions, aporta i no distreu, mantenint sempre una excel·lent harmonia visual. Es nota que al director musical, Giacomo Sagripanti, li agrada l'obra de Verdi, ja que la seva lectura està plena de detalls, subratllant el paper dels, grans, solistes.

Imatge i edat perfecta

A més, fa un any va dirigir també a la protagonista en el mateix paper a l'Òpera de París i això contribueix a que orquestra i soprano es fonguin en un, subratllant l'orquestra el gran treball de la soprano. La interpretació de l'obertura del tercer acte és, simplement, sublime, tant que es va escapar algun bravo al públic, quelcom molt poc freqüent després de l'actuació de l'orquestra.

Si director, producció i protagonistes ho fan molt bé, la resta sol brillar també i això succeeix en aquest cas. Atraca escoltar, però també atraca veure. L'òpera és un espectacle total, i aquesta Traviata ho és. L'orquestra i el cor sonen millor que mai i la resta de papers són igualment creïbles que els protagonistes, especialment l'imponent baríton Artur Ruciński en el paper de Giorgio Germont, el pare d'Alfredo. Gemma Coma-Alabert com a Flora i Patricia Calvache com a Annina, completen a la perfecció, sense oblidar el treball de Josep Ramon Olivé, Pau Armengol, Albert Casals i Gerard Farreras.

Estem davant d'una Traviata per fer afició i per al record que, ojalá, no sigui flor d'un dia. De moment està anunciat el retorn de Sierra al Liceu a l'abril amb la Sonnámbula, fent parella amb Anduaga, precisament Alfredo en el segon repartiment, la seva actuació res té a envejar a la de Camarena.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial