L'expressió catalana que utilitzen a Barcelona per parlar de les coses velles: "No se entiende en castellano"
Aquest tipus d'expressions, impossibles de traduir sense perdre la seva ànima, formen part de l'ànima de les ciutats. Perquè, més enllà de l'idioma oficial, cada lloc té el seu argot emocional
Aquest és el curiós significat del cognom d'Aitana: "Ve de Castella-La Manxa i és freqüent a Llatinoamèrica"
Notícies relacionades
Barcelona té el seu propi idioma del temps. I no parlem només del català, sinó d'aquelles expressions que només s'entenen si has viscut aquí, si has crescut entre la Rambla, la Gràcia d'abans, o els estius eterns de la Barceloneta.
Una d'elles, tan quotidiana com críptica per als de fora, és “ser de l’any de la picor”. Una frase que, per més que intentis traduir-la, perd tot el seu sentit.
Una frase que es resisteix a la traducció
L'expressió sona amb freqüència als carrers de la ciutat. Algú assenyala un trastoc a l'altell, un moble antic, una moda ja superada... i llança amb ironia: “Això és de l’any de la picor”.
Fotografia panoràmica de la ciutat de Barcelona / ARXIU
La traducció literal —“ser del any del picor”— no ajuda gaire. Al contrari, pot resultar fins i tot absurda per a algú que no dominí el català o no estigui familiaritzat amb la seva història popular.
El curiós és que aquesta frase, tan aparentment inofensiva, amaga segles de memòria col·lectiva. Sona divertida, sí, però té arrels en un episodi fosc. I això la fa encara més fascinant: combina la lleugeresa de parlar quotidiana amb un rerefons històric real.
Del brot al llegat
L'“any del picor” no és una metàfora sense base. Existeix una referència històrica concreta: l'any 1471. En aquesta data, una epidèmia de sarna es va propagar per Catalunya i altres regions de la península, deixant darrere seu una onada de malestar i incomoditat.
La sarna, provocada per un àcar microscòpic, causa una picor insuportable, i la intensitat de l'brot va ser tal que va marcar tota una generació.
Tant impacte va tenir aquell any que es va convertir en un punt de comparació, una mena de marcador temporal del qual tot l'anterior sembla venir. Així, “ser de l’any de la picor” va quedar com a fórmula per descriure qualsevol cosa extremadament vella o passada de moda.
Del carrer al llenguatge viu
Avui, segles després, aquesta expressió segueix viva en el català oral. Forma part del parlar urbà, del llenguatge que es transmet a casa, al bar de la cantonada o entre companys de feina.
No cal llegir cròniques medievals per utilitzar-la: basta amb tenir oït local i saber que hi ha objectes —i persones— que ja no són d'aquest segle, ni del anterior, sino gairebé d'un altre mil·lenni.
Panoràmica de Barcelona / EUROPA PRESS
El interessant és com aquesta frase, amb un origen tan concret, ha evolucionat fins esdevenir un guió cultural. Dir que alguna cosa “és de l’any de la picor” ja no remet a una malaltia en si, sinó a una sensació compartida de l'antic, el passat de moda, allò que està fora del temps actual.
Humor, identitat i llengua
Com passa amb molts dits populars, “ser de l’any de la picor” funciona també com a element identitari.
Només qui pertany —lingüísticament, culturalment, emocionalment— al territori català pot utilitzar-la amb naturalitat. I això li dóna un valor especial: és un codi intern, una senya de pertinença.
Aquest tipus d'expressions, impossibles de traduir sense perdre la seva ànima, formen part de l'ànima de les ciutats. Perquè, més enllà de l'idioma oficial, cada lloc té el seu argot emocional.
I a Barcelona, “l’any de la picor” és molt més que una frase feta: és un petit símbol de com el passat, l'humor i la història conviuen en una mateixa oració.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usando una intel•ligència artificial
