Confirmat, és el carrer més car de Barcelona i el favorit d'Isabel Coixet: "Els lloguers són impensables"
El passeig de Gràcia compleix dos segles convertit en el bulevard més emblemàtic (i exclusiu) de la ciutat, entre el modernisme, les franquícies i els records de qui encara el viuen de prop
Enamorà a Lluís Bassat i és un dels carrers més emblemàtics de Barcelona: "Té de tot i és diferent a les altres"
Notícies relacionades
A Barcelona hi ha carrers amb història, amb encant i amb lloguers alts. I després hi ha el passeig de Gràcia, l'artèria més cara de la ciutat, segons tots els rànquings immobiliaris, i també el més desitjat per l'imaginari col·lectiu.
Allà on es creuen l'art, la moda de luxe, els turistes amb el mòbil a la mà i —encara que ja menys— la vida quotidiana d'uns pocs barcelonins de soca que resisteixen entre els aparadors de Chanel i els menús degustació a 150 euros.
Vista panoràmica del passeig de Gràcia de Barcelona en una imatge d'arxiu / METRÒPOLI
Una d'aquestes veïnes il·lustres és Isabel Coixet, cineasta de projecció internacional, que fa ja més de tres dècades va triar un pis modernista prop dels Jardinets de Gràcia per instal·lar-se "en la frontera". Al nord, el barri que encara conserva esperit de poble.
Al sud, el bulevard que fa 200 anys s'obre pas entre la ciutat antiga i la vila de Gràcia com un símbol de modernitat. “Són dos mons. Jo visc en la frontera”, explica en un reportatge de La Vanguardia que celebrava el bicentenari d'aquesta avinguda.
La directora i guionista barcelonina Isabel Coixet
Coixet no amaga la seva fascinació per l'escala humana del passeig —“quan vens d'altres països el veus petit, però aquesta escala està molt bé”—, ni la seva decepció per la transformació comercial de l'entorn. “S'ha esborrat tot aquest món per substituir-lo pel món franquícia”, lamenta.
La directora recorda amb nostàlgia restaurants desapareguts com La Punyalada, on va descobrir les maduixes calentes amb pebre, o la botiga de disseny Vinçon, lloc de pelegrinatge de diverses generacions de creatius. També troba a faltar els cinemes Publi, on va veure per primera vegada Taxi Driver.
Un carrer amb història, luxe i desarrelament
Passeig de Gràcia no és només un carrer: és una postal, una passarel·la, una vitrina de ciutat. Però, abans de ser-ho, va ser camí rural que unia el nucli medieval de Barcelona amb la vila de Gràcia.
L'any 1825, l'ajuntament va iniciar la seva transformació en un passeig arbrat, i cap a 1900 ja s'havia convertit en l'epicentre del modernisme. Cases com la Batlló o la Milà (la Pedrera) van fer del passeig una passarel·la arquitectònica sense parangón.
La Casa Batlló plena de roses durant una Diada de Sant Jordi
Avui, en plena era del turisme massiu, el carrer combina l'esplendor del passat amb les tensions del present.
A nivell immobiliari, és el tram més car d'Espanya per llogar o comprar una vivenda de segona mà, amb preus que superen els 6.000 euros/m², segons els últims informes del portal Idealista.
“Els lloguers són impensables”, diu Coixet, qui encara troba bellesa en els detalls: caminar de nit amb les botigues tancades, passar aprop de l'escultura Oda nova a Barcelona de Maragall, o aturar-se a la Casa del Llibre, la seva parada cultural obligada.
La frontera entre ciutat viscuda i ciutat de vitrina
Malgrat l'avanç de les marques globals, el passeig de Gràcia encara guarda trossos d'autenticitat, especialment en el tram més alt, a prop dels Jardinets.
Allà viu i treballa la cineasta, amb l'estudi a pocs metres, el seu dentista al mateix carrer i restaurants de referència com el de l'hotel Alma o el del cuiner Raül Balam al Mandarin Oriental.
Interior de la botiga de la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia / CASA DEL LLIBRE
Per compres quotidians, confessa ser clienta de & Other Stories, i per regals, de Santa Eulalia, històrica botiga barcelonina.
La seva visió crítica no és només una mirada nostàlgica. És el reflex d'una Barcelona que, en el seu intent de convertir-se en vitrina global, corre el risc de perdre les històries petites que la van fer gran.
Com la d'una nena que creuava la Pedrera amb el seu pare i es preguntava com Gaudí no va sentir venir el tramvia. O la dels dinars de diumenge en un restaurant amb galeria sobre l'avinguda, en una ciutat que ja no existeix... ¿o potser sí, si un sap mirar?
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial
