L'edifici que amaga una joia centenària de l'antic poble de Sarrià: va resistir a la Guerra Civil

Si pasejau pel cor de l'antic poble de Sarrià, per aquesta artèria principal que és el carrer Major, és possible que passeu de llarg pel número 117.

La seva façana de color ocre, sòbria i residencial, no crida als quatre vents el tresor que amaga. Però atureu-vos un moment. Alceu la vista.

Dos petits dracs de forja, convertits en fanals, us observen des de dalt, flanquejant dos balcons. Són els guardians silenciosos d'una història increïble, la del Teatre de Sarrià.

Autèntic teatre 'a la italiana'

En pocs imaginen que darrere d'aquestes portes de fusta i aquesta aparença discreta, no hi ha un habitatge més, sinó un autèntic teatre a la italiana, un petit Romea en miniatura que és l'ànima cultural del barri des de fa més d'un segle. I el més fascinant és que la seva història no va començar entre butaques de vellut, sinó en un corral.

Corria l'any 1905 quan l'Acadèmia Josefina, una institució parroquial amb una creixent afició pel teatre, es va instal·lar en aquest lloc.

La família Mumbrú, propietària del solar, els va cedir l'espai, que en aquell temps no era més que el pati i el corral del senyor Vallet. Amb l'entusiasme dels veïns, aquell espai per a animals es va transformar en un primer i modest escenari.

Construcció d'un teatre nou

Però Sarrià bullia d'activitat cultural. L'èxit d'obres com L'Estel de Natzaret (que avui suma més de 100 anys en cartell) i el naixement de l'Orfeó Sarrianenc el 1919, que es va instal·lar en el mateix local, van deixar petit l'humbert teatre.

Les condicions eren tan precàries que el 1927 es va prendre una decisió valenta: enderrocar-ho tot i construir un teatre nou i de veritat.

Homenatge familiar a la vista de tots 

El mestre d'obres de Sarrià, Jacint Torner, va ser l'encarregat del projecte. El seu fill, Josep, treballava per aquell temps en la construcció del Teatre Romea de Barcelona.

L'intercanvi d'idees entre pare i fill va fer que el nou teatre de Sarrià es construís a imatge i semblança del gran teatre del Raval, amb el seu teló de tres pisos i els seus escotillons. Fins i tot es diu que el perfil femení que decora l'emblemàtic Orfeó sobre la porta principal és el de l'esposa de Josep, un preciós homenatge familiar amagat a la vista de tots.

La vida del Teatre de Sarrià, o "l'Orfeó" com el coneixien tots, és un reflex de la història de la ciutat: un far de llibertat durant els anys 20, silenciat durant la Guerra Civil --quan la inscripció "Orfeó Sarrianenc" de la seva façana va ser esborrada-- i amenaçat de tancament en la postguerra.

Mobilització del barri 

El règim va intentar confiscar-lo a través d'Educació i Repòs, i la família propietària va decidir vendre'l. El Cine Spring, avui desaparegut, va voler comprar els terrenys. Però, una vegada més, el barri es va mobilitzar. La parròquia i un grup de veïns van aconseguir reunir els diners, pagar els deutes i salvar el seu teatre.

Ha superat crisis, denúncies per soroll que van portar a un tancament temporal el 2001 —i a una mobilització veïnal que va aconseguir la seva reobertura—, i ha vist com les seves butaques es renovaven amb les del desaparegut Cine Spring el 1984, en una dolça ironia del destí.

Avui, el Teatre de Sarrià segueix viu, bategant amb la mateixa força gràcies a la passió de grups de teatre amateur com la Bambolina Negra o l'Elenc Teatral JV Foix. És un cremador de cultura, l'ànima d'un barri, que es nega a deixar caure el teló.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial