Julia, brossaire a Barcelona, sobre el sou dels treballadors de neteja: "Guanyo més i visc millor"
Després de col·lidir amb la precarietat laboral en el seu sector --la fisioteràpia--, Julia va trobar a la neteja un treball que li dóna independència, orgull i tranquil·litat diària
Et pot interessar: Alba, pescadora al port de Barcelona: "Vaig deixar de ser cambrera de discoteca per dedicar-me al que em completa"
Notícies relacionades
Per les carrers de Barcelona, entre contenidors i camions, es mou Julia cada matí.
Veïna de Llefià, Badalona, jove i de paraula senzilla, es defineix com a “natural, sense prejudicis”. Aquesta naturalitat ha marcat el seu camí.
Imatge d'arxiu de recollida de residus a Barcelona
Des del batxillerat, la seva brúixola semblava clara: volia dedicar-se a la medicina. Li fascinava el cos humà, els seus engranatges invisibles i la possibilitat de curar i alleujar.
De la fisioteràpia a la vocació neurològica
La cirurgia va ser el seu primer gran somni, tot i que els anys d'estudi necessaris la van fer desistir. La fisioteràpia va aparèixer llavors com a alternativa lògica.
Anatomia, rehabilitació, contacte amb les persones: tot el que li atraia estava allà.
El cop de la pandèmia va convertir en pantalles el que hauria d'haver-se après amb cossos reals. No obstant això, enmig d'aquesta dificultat, va trobar la seva autèntica passió: la fisioteràpia neurològica.
Rehabilitar persones amb ictus, lesions medulars o ELA; tornar-los independència i funcionalitat. En les seves paraules, “això era el meu”.
Un mur anomenat precarietat
La vocació va xocar aviat amb un mur. El mercat laboral li oferia contractes de setmanes, substitucions intermitents i salvis precaris que a penes compensaven els tràmits de ser autònoma. L' estabilitat semblava un miratge.
Imatge d'arxiu de recollida de residus a Barcelona
Va ser llavors quan va aparèixer una oportunitat inesperada. Un estiu va començar a treballar de reforç en la neteja, primer al Masnou i més tard a Barcelona.
El que en principi semblava un parèntesi es va convertir en un descobriment. Julia va trobar en aquest treball el que no havia trobat al seu sector: calma mental, independència econòmica i, sobretot, felicitat.
El clima, el pitjor enemic
La seva jornada comença d'hora: recollir plànols, preparar el camió, recórrer barris, escombrar places, buidar papereres.
El clima és l'enemic més dur: fred, pluja, calor. Però fins i tot en aquests dies, Julia se sent orgullosa de la seva feina.
Quan acaba de netejar una plaça i mira enrere, sent satisfacció. Quan un veí li dóna les gràcies per l'estat del carrer, confirma que l'esforç té sentit.
Aquest orgull li permet relativitzar els prejudicis que encara pesen sobre la seva professió.
Felicitat sense etiquetes
No comparteix aquests prejuicis, tot i que els entén: l'estigma és aquí, heretat d'altres èpoques. Malgrat tot, insisteix que "avui el sector és divers, amb perfils diferents i una dignitat indiscutible".
El que compta no és el títol penjat a la paret, sinó les condicions que et permeten viure tranquil.
Imatge d'arxiu de recollida de residus a Barcelona
La seva família ho entén igualment. L'hi donen suport sense fisures, convençuts que el que importa no és l'etiqueta professional, sinó la qualitat de vida.
Julia ho explica sense embuts: “Al final tothom treballa per diners. Si no ens paguessin, poca gent faria el que fa. Aleshores, què importa més? Que et paguin bé, que tinguis bones condicions i que visquis tranquil”.
Una elecció, no un fracàs
Julia, la jove que s'imaginava cada dia entre bisturís i ara condueix camions de brossa, i té clar que el seu camí no és de segona categoria.
La seva història no parla de fracàs, sinó d' elecció. Una elecció que li permet viure sense prejudicis, amb estabilitat i amb la certesa que la dignitat cap en qualsevol uniforme.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial
