Diego Carrera ha après a viure cada dia com si fos l'últim. No per cap raó en particular, sinó perquè el seu treball li ha ensenyat què és el veritablement important a la vida.
Així ho explica ell mateix a Metròpoli, quan fa 20 anys des que va començar a treballar com a brigada municipal al cementiri de Montjuïc, a Barcelona.
“Des de llavors, valoro molt més el dia a dia”, explica. Per la seva professió, s'ha acostumat a conviure diàriament amb la mort. Segons detalla, al cementiri s'enterren unes 30 persones cada dia: “aquí hi ha mitja Barcelona”.
És un dels oficis més antics, i Carrera un dels enterradors més veterans de Montjuïc. Potser per això sent aquest lloc com la seva segona casa. “Som una gran família”, expressa, fent referència als seus companys de professió.
Però tot treball té la seva creu, i en el seu és inevitable viure dies difícils. “Sóc pare, i enterrar un nen és molt dur”, es sincera amb aquest mitjà. Carrera recorda una situació en particular: “mai oblidaré una dona que, per un accident de trànsit, va haver d'enterrar el seu marit i els seus dos fills”. “Et poses en la seva pell i penses: ¿com continuarà la vida?”, afegeix.
Per experiències com aquestes, Carrera dona ara més importància als petits detalls i als moments compartits amb la seva família. “Al final, és el que un es porta, perquè el material, el que un idealitza… es queda aquí”, reflexiona.
Formació psicològica
El costum els ajuda a enfrontar situacions de gran sensibilitat, per les quals reben formació psicològica i aprenen a gestionar les diferents etapes del dol.
D'aquesta manera, intenten que el tràmit sigui “el més suportable possible” pels familiars. “A ningú li agrada parlar de la mort, però al final, és un pas més de la vida”, apunta Carrera.
“És diferent quan s'acomiaden d'un ser estimat al tanatori, on encara el tenen davant, a quan en el moment d'enterrar-lo, perquè aquí s'endinsa el cos en un niu, es tanca, i marxen sols”, explica. És, segons el mateix, un xoc “fort” amb la realitat, que es viu “de forma molt brusca”.
Diego Carrera, brigada municipal del cementerio de Montjuïc
Ingenier electrònic
Va ser la recerca d'estabilitat laboral el que va portar Carrera a provar sort com enterrador, tot i estar graduat en Enginyeria Electrònica.
Un amic li va parlar de l'ofici i, després de provar-ho, va veure que li agradava. “És un treball peculiar, però quan t'hi adaptes t'adones que és com qualsevol altre”, assenyala en conversa amb aquest mitjà.
Això sí, al principi li costava separar els seus propis sentiments dels de les famílies, sobretot si es tenen fills, com en el seu cas.
Un ofici físic i mental
En el moment d'enterrar una persona, Carrera explica que mai estan sols. Formen equips de dos, llevat dels casos en què es tracta de panteons, que són més.
“És un treball que requereix molt esforç físic perquè aixequem bastant pes”, detalla, en referència als fèretres i làpides.
Per això, als seus 42 anys, és un dels enterradors més veterans de Montjuïc. Juntament amb els seus companys, no només realitza inhumacions, també s'encarrega de l'adequació de les sepultures i del manteniment del cementiri, un dels més emblemàtics de la ciutat. Compta amb més de 151.000 sepultures distribuïdes en una superfície de 567.934 metres quadrats.
Sepulturas del cementerio de Montjuïc
Més incineracions
En els últims anys, ha hagut un canvi de costums. Segons apunta Carrera, s'han duplicat les incineracions, més populars entre les noves generacions.
De fet, assenyala que realitzen tant inhumacions com incineracions a parts iguals. “Entre la gent gran és més comú anar al cementiri, a la gent jove els agrada menys”, detalla.
Quan més inhumacions es van realitzar va ser durant la pandèmia, que Carrera recorda com una de les situacions més “pesades” que ha viscut mai. “El Covid va ser molt dur, però ho recordo amb orgull perquè vam fer tot el possible pels ciutadans”, expressa Carrera a aquest diari.
S'hi duplicaven torns, treballaven hores extres, i tot això intentant no contagiar-se, “perquè si no, no s'inhumava”, sentencia.
Persones il·lustres
Un dels aspectes que més destaca Carrera de Montjuïc és la història que espera entre tombes i mausoleus. “Hi ha moltes persones il·lustres enterrades aquí”, assenyala.
Lluís Companys és un exemple, que reposa al Fosar de la Pedrera, un espai destinat a la memòria col·lectiva. També està enterrat a Montjuïc Ildefons Cerdà, l'enginyer que va donar forma a Barcelona, en una tomba que reprodueix el pla de l'Eixample.
Tumba de Ildefons Cerdà en el cementerio de Montjuïc, que reproduce el plano del Eixample
El fundador del FC Barcelona, Joan Gamper, descansa a prop dels cossos d'altres il·lustres blaugranes, com l'exvicepresident Nicolau Casaus i el porter Ricardo Zamora.
L'expresident de Catalunya, conegut també com l’avi, està enterrat en un panteó del cementiri de Montjuïc. Francesc Macià va morir el dia de Nadal de 1933, només un any després d'assumir la presidència de la Generalitat.
Nicolau Juncosa i Sabaté, regidor d'alcaldia de Barcelona entre el 1909 i el 1913, també descansa a Montjuïc, en una de les sepultures més icòniques del cementiri.
La cosa més sorprenent de l'obra és que va ser encarregada pel mateix Nicolau i que el rostre de la seva estàtua va ser realitzat mitjançant la tècnica de la màscara de guix aplicada un cop mort, de manera que van poder reproduir fidelment la seva expressió facial.
Sepultura de Nicolau Juncosa en el cementerio de Montjuïc
Joan Miró també va ser enterrat a Montjuïc, malgrat morir a Palma de Mallorca el 1983, després de tornar d'un llarg exili a París.
Jacint Verdaguer i Santaló és una de les grans figures literàries catalanes i un dels pares de la Renaixença. Va morir el 10 de juny de 1902 a Vallvidrera i va ser enterrat a Montjuïc, protagonitzant una de les inhumacions més multitudinàries de la història de Barcelona.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial