Les ciutats canvien, muten, es reinventen. En elles es creuen milers d'històries personals que, en entrellaçar-se, donen forma a l'ànima d'un lloc.
Barcelona no és una excepció: la seva transformació ha estat constant, marcada pels Jocs Olímpics, el turisme i l'evolució social. Per a aquells qui la van conèixer abans del seu gran salt internacional, la nostàlgia es barreja amb l'admiració.
Vista de Barcelona
Entre ells hi ha Martina Klein, que ha recordat al programa Collapse de 3Cat com va aterrar a la capital catalana a finals dels anys 80.
Una nova vida a la Barcelona preolímpica
“Els meus pares em van portar aquí a Barcelona, que era una Barcelona preolímpica”, explica la model i presentadora. Aleshores, Klein tenia només dotze anys i deixava enrere la seva vida a Argentina. “Els meus pares eren arquitectes i vam començar de nou aquí”, relata.
La decisió familiar va ser valenta, però no exempta de sacrificis: “Havíem buidat casa meva, venut al carrer totes les peces i mobles amb etiquetes amb els preus. La casa estava buida i teníem com 17, 20 o 24 maletes per començar de zero”.
El canvi no va ser fàcil. Adaptar-se a una nova cultura, a un altre ritme i a una ciutat en plena metamorfosi va suposar un repte per a tota la família.
“Això va ser dur. I va ser dur arribar a Barcelona, tot i que ara no em veig en cap altra ciutat”, confessa. Malgrat les dificultats, el carinyo pel seu nou llar va anar creixent amb el temps. “Barcelona era meravellosa, però era tot molt difícil”, resumeix Klein, que ja parla com una barcelonina més.
La dificultat dels inicis
La model recorda que en aquells anys, la ciutat vivia una efervescència cultural i urbanística. Les obres de cara als Jocs Olímpics de 1992 transformaven barris sencers, i l'ambient general era d'expectació i canvi.
No obstant això, per a una nena acabada d'arribar, aquell context resultava desconcertant. “Era tot marciano total”, diu entre riures.
Barcelona oferia oportunitats, però també exigia esforç. Klein va haver de fer front al procés d'adaptació com qualsevol adolescent immigrant: amb pors, inseguretats i un enorme desig d'encaixar. “Al principi em va costar molt entendre la dinàmica dels instituts, l'idioma, les amistats… Tot era nou”, ha explicat.
El xoc lingüístic
Un dels majors obstacles va ser l'idioma. Tot i dominar el castellà, el català era un món apart per a ella. “En vaig començar l'institut i acabava d'arribar. Jo no volia parlar català amb la gent”, confessa. “Estava aprenent català, però em feia molta vergonya”. Els professors li insistien que el praticés, però la timidesa i la por a l'error la frenaven.
Amb el temps, aquesta barrera es va anar derruint. La model va aprendre la llengua i la va integrar en la seva vida quotidiana, com tants altres que han fet de Catalunya el seu llar.
Parc Joan Miró de Barcelona
“El català es va convertir en part del meu dia a dia. Ara no podria entendre Barcelona sense ell”, ha assegurat en altres ocasions. El seu testimoni reflexa l'experiència de molts que, com ella, van arribar amb accent estranger i van acabar formant part del paisatge humà de la ciutat.
El retrobament amb Jordi González
L'entrevista de Collapse va tenir un toc especial per un motiu personal. L'encarregat d'entrevistar-la era Jordi González, qui va ser el seu padrí televisiu quan ella només tenia 17 anys.
La conversa va derivar, inevitablement, cap als records compartits. “No sé per què, et vaig tenir davant i vas proposar això, i, tot i que no em recordo del càsting, vaig triar parlar català davant de tota Catalunya en el teu programa”, li va dir Klein amb un somriure.
Aquell moment va marcar l'inici de la seva carrera mediàtica. Va superar la seva vergonya i es va presentar davant les càmeres en català, demostrant que l'idioma ja no era una barrera sinó una eina.
El seu debut a televisió va ser el punt de partida d'una trajectòria que l'ha portat a convertir-se en una de les cares més reconeixibles del panorama espanyol.
Una mirada nostàlgica, però agraïda
Avui, dècades després, Martina Klein parla de la seva arribada a Barcelona amb una barreja de nostàlgia i gratitud. Reconeix que aquells anys van forjar el seu caràcter i el seu vincle amb la ciutat. “
No em imagino vivint en cap altra part”, assegura. Ha vist com la urbs es transformava en una metròpoli moderna i global, però segueix trobant bellesa en aquella Barcelona més petita, més caòtica i més humana de la seva infantesa.
Fotografia panoràmica de la ciutat de Barcelona / ARXIU
La model es considera afortunada per haver crescut en una època de canvi i haver fet seu l'esperit obert i creatiu de la ciutat. “Barcelona em va ensenyar a començar de zero, a no tenir por i a reinventar-me”, ha dit en altres entrevistes. Aquesta capacitat d'adaptació, apresa en l'adolescència, ha estat clau en la seva vida professional i personal.
Barcelona, entre l'ahir i l'avui
La història de Klein és també la història de milers de barcelonins adoptius que, al llarg de les dècades, han arribat des de tots els racons del món.
El seu relat connecta amb aquella identitat híbrida i cosmopolita que defineix la ciutat. Barcelona, que en els vuitanta era un projecte en construcció, és avui un referent internacional, però segueix conservant quelcom d'aquella energia pionera que va acollir la jove Martina.
En recordar els seus primers anys, Klein no parla només de dificultats, sinó també de descobriments. De l'arquitectura que la fascinava, dels passejos per l'Eixample, dels primers estius al costat del mar. “Era una ciutat plena de contrastos, però amb una màgia que no he tornat a sentir en cap altre lloc”, ha afirmat.
Aquesta màgia, la mateixa que l'acompanyava des de la seva arribada amb una vintena de maletes i un futur incert, segueix viva en la seva memòria. I, com ella mateixa reconeix, Barcelona va ser difícil, sí, però també meravellosa.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial