Carolina, la conserge de Barcelona que va fer un gir a la seva vida als 52 anys: “Al principi m'avergonyia”
Una dècada a la porteria va convertir una feina inesperada en un espai d'escolta, mediació i vida compartida
Més històries: La Júlia, escombriaire a Barcelona, sobre el sou dels treballadors de la neteja: "Guanyo més i visc millor"
Notícies relacionades
Hi ha feines que s'aprenen amb les mans i d'altres que s'aprenen amb l'ànima. Carolina, 62 anys, va començar en el món de les porteries quan ja havia complert 52. Hi va arribar gairebé sense voler, més per atzar que per vocació, però avui --deu anys després-- ho diu sense dubtar: aquest ofici l'ha fet créixer.
“M'ha donat una visió més àmplia de la gent”, repeteix en conversa amb Metrópoli com si fos un descobriment encara fresc, un aprenentatge que encara la sorprèn.
Una feina que va començar amb por
Els primers passos no van ser fàcils. Venia de mons diferents, de treballar amb nens, de bregar amb problemes que a vegades semblaven enormes només per als ulls petits que els vivien. Va aprendre a ajupir-se, a mirar a la seva alçada, a donar importància a un bolígraf perdut perquè, per a un nen, podia ser-ho tot.
I, sense saber-ho llavors, aquest gest —posar-se a l'alçada de l'altre— seria també la clau per sobreviure anys després en un edifici ple d'adults.
Porteria d'un edifici a Les Corts amb la porta d'entrada a la casa de Carolina Barcelona
Quan va arribar a la feina de portera, però, arrossegava un prejudici que, segons confessa, li va costar treure's de sobre. Durant anys va evitar fins i tot la paraula portera. Es presentava com a “conserge”, gairebé disculpant-se. “No m'agradava la paraula, les connotacions que té”, recorda.
L'estigma, barrejat amb la caricatura del porter tafaner, li pesava. Avui ho diu en veu alta, però admet que encara li costa: “Ara ja dic: sóc la portera d'un edifici. Però encara em costa”.
El pes de les històries que viuen en un edifici
Amb el temps, la Carolina va descobrir que una porteria és una mena de caixa de ressonància emocional. Hi entra i surt el carter, els veïns, els paquets, els problemes, les petites victòries del dia a dia. I enmig d'aquest flux hi és ella, escoltant. “Jo parlo molt, però he après a escoltar”, bromeja. I tant si escolta.
La veïna gran que s'asseu amb ella a conversar durant una hora. La dona que un dia va baixar plorant, sense forces ni tan sols per explicar-se, i només va demanar una abraçada. Els veïns que ja no viuen allà però tornen a saludar-la. Les històries que només es comparteixen en aquest territori neutre entre la casa i el carrer, on la gent s'obre perquè algú la mira als ulls amb calma.
La portera que fa de pacificadora
Més enllà de l'emocional, la seva feina té una altra capa essencial: la mediació. Els petits conflictes de la convivència passen per la porteria, com si la Carolina fos un filtre imprescindible perquè les coses no esclatin.
Carolina a la porteria de l'edifici on treballa i viu Barcelona
El senyor que entra furiós perquè un llum s'ha quedat encès tota la nit. La veïna que es queixa perquè des de dalt li cau un mitjó. Dos apartaments enfrontats per una humitat. Ella respon sempre igual: to neutre, calma, disculpa.
“Al principi venia com una fera, però en veure'm tranquil·la va baixar el to”, recorda sobre aquell veí. La seva estratègia és simple: suavitzar, traduir, editar el que no ajudarà a conviure.
L'altra cara de l'ofici
El que no li agrada —i ho diu sense dramatismes— és la neteja. No pas per l'esforç físic, sinó per la frustració de veure un terra acabat de fregar amb petjades al minut. Tot i així, hi troba un petit sentit: “M'agrada sentir-me mínimament útil”. No romantitza la seva feina; l'habita des de l'honestedat.
La Carolina ha après a cuidar fins i tot els rituals estacionals. Cada any compra l'arbre de Nadal natural, discuteix preus al mercat, carrega adorns, inventa colors. Aquest gest gairebé artesanal li dona un espai de creativitat enmig de la rutina.
El salari i el valor del temps
La Carolina cobra “segons conveni”, una cosa que per a ella és clau. Té un pis dins la finca, pel qual només paga subministraments, cosa que a Barcelona —diu amb claredat— és un avantatge enorme. “No em puc considerar mal pagada”, repeteix. Els quinquennis encara existeixen en el seu contracte: acaba de cobrar el segon, després de deu anys. Sap que és una raresa, perquè aquestes millores estan “a punt de desaparèixer”.
La seva jornada és exacta: 8:30–13:30 i 17:00–20:00. Fitxa, registra, avisa si va al metge, té llibertat per organitzar petites gestions. “Si he d'entrar una hora tard, els aviso. No hi ha problema”. En feines anteriors, assegura, no va sentir tanta consideració.
Un ofici en desaparició
La Carolina és conscient que la seva professió està “en perill d'extinció”. Explica que a Barcelona ja gairebé no queden porters en habitatges; només en edificis d'oficines o finques molt benestants. L'expansió dels lockers, les empreses de neteja, els porters automàtics i la digitalització han arraconat la figura tradicional.
Porteria d'un edifici a Les Corts Barcelona
“No sé si d'aquí a deu anys en quedarà cap”, reflexiona. “Només falta que hi posin un robot”. Li agradaria que la figura tornés, pel que significa per a la convivència, però no és optimista. Per això no recomanaria aquesta feina a un jove: “Podries acabar fent poc. I fer poc et porta a fer menys. I després a no fer res”.
L'espiritualitat i les converses improbables
Entre els veïns hi ha persones amb qui manté xerrades que li il·luminen el dia. Converses sobre llibres, sobre vida, temes que escapen de la rutina. Són moments inesperats que li recorden que una porteria no és només un lloc de trànsit, sinó un espai on sorgeixen connexions improbables.
L'edifici és ple de vides discretes però intenses. La Carolina insisteix que ella no pregunta: la informació arriba sola. I mai la fa servir per alimentar rumors. Aquesta és la seva línia ètica: escoltar, no difondre.
Dels nens als grans: la mateixa vocació
El seu passat amb nens li va ensenyar a acompanyar problemes que per a ells eren gegants. Ara acompanya, sobretot, persones grans que necessiten parlar. “Hi havia una senyora que em deia que no tenia ni veu de tan poc que parlava fins que baixava aquí”, explica. Aquesta frase la va marcar.
Quan alguns veïns es muden, tornen a saludar-la. Per a la Carolina, aquest gest val més que qualsevol nòmina. Confirma que, sense voler-ho, s'ha convertit en un punt de suport emocional.
Els prejudicis i l'orgull recuperat
Durant anys va carregar amb la por al judici aliè. Va veure porters cansats, desganats, gairebé hostils, i no va voler assemblar-s'hi. Es va imposar la norma de rebre sempre amb un somriure, fins i tot en dies dolents. Aquesta decisió ha marcat la seva relació amb l'edifici.
Porteria d'un edifici a Les Corts Barcelona
Avui diu la paraula “portera” amb més naturalitat. Ha trobat un orgull tranquil, sense necessitat d'exhibir-lo. Sap que el seu paper, encara que invisible per a molts, és essencial per a d'altres.
Una dècada netejant i escoltant
Deu anys després, la Carolina ha descobert que el seu ofici és una barreja de feina física i emocional, de rutina i aprenentatge. Que ser portera implica molt més que mantenir net un edifici: és acompanyar solituds, temperar ànims, recordar històries, ser presència.
La veritable tasca no és als draps ni als passadissos, sinó en el vincle. En aquella porta que s'obre cada dia, on algú sempre troba la Carolina, amb la seva calma, la seva escolta i la seva manera suau de sostenir els altres.
Perquè allà, més que obrir o tancar, la Carolina connecta.
