El restaurant de l'Eixample que et transporta al Perú sense sortir de Barcelona: cuina popular a menys de 20 € el plat
El projecte del xef Pablo Ortega consolida la seva aposta pel receptari familiar i la paciència dels guisats, oferint un refugi d'honestedat culinària aliè a les modes passatgeres
Et pot interessar: El bar de menjar català al centre de Barcelona: amb plat del dia a menys de 9 euros
Notícies relacionades
- El barri de Barcelona on va créixer Rigoberta Bandini, presentadora dels Goya 2026: arquitectura modernista i essència de poble
- La gran estació de més de 200.000 m² que desapareixerà per sempre: en un barri popular de Barcelona
- El barri de Barcelona que conserva la seva essència de poble: s'ha convertit en un dels favorits per viure-hi
Hi ha restaurants a Barcelona que semblen dissenyats per ser fotografiats i d'altres, els imprescindibles, que estan pensats per ser menjats.
En aquesta segona categoria, la que fuig de l'artifici i abraça la substància, s'ha fet fort Pueblo Libre. A punt de complir cinc anys de vida, el projecte del xef Pablo Ortega s'ha convertit en una anomalia meravellosa dins del circuit gastronòmic actual: un lloc que no necessita "storytelling" ni manuals d'instruccions per convèncer el comensal, perquè la seva cuina s'explica sola molt abans que el cambrer porti la carta.
L'experiència comença amb una declaració d'intencions olfactiva. De la mateixa manera que l'olor de pa torrat i oli verge actua com un segell de garantia a les tavernes catalanes de tota la vida, a Pueblo Libre l'aire transporta notes profundes d'amaniments i sofregits de llarga cocció.
Interior del restaurant Pueblo Libre a Barcelona
Una aposta personal
És l'aroma inconfusible de la cuina de cassola, aquella que no entén de presses i que s'aixeca sobre els pilars de la memòria domèstica. Aquí, el luxe no està a la vaixella ni en noms exòtics, sinó en la dedicació invisible d'unes receptes que beuen directament de la tradició popular peruana i dels quaderns de cuina de la família d'Ortega.
Aquest projecte, que ja frega el lustre de vida, s'ha consolidat com l'aposta més personal del xef Pablo Ortega. Lluny de buscar la reinterpretació forçada o la fusió artificiosa, Ortega ha convertit la seva cuina en un tribut a la memòria familiar i popular.
Els fonaments dels seus plats descansen sobre les llibretetes de receptes de "Mamá Lucha", la seva àvia Luisa, qui recopilava amb devoció els ensenyaments de Don Pedrito, un icònic cuiner de la Marina de Guerra del Perú.
Un dels plats del restaurant Pueblo Libre de Barcelona
Aquesta herència es tradueix en una proposta de "ranxo" refinat: racions generoses, honestedat en el producte i una absència total de pretensions innecessàries.
La reivindicació del "xup-xup"
La columna vertebral de Pueblo Libre és, indiscutiblement, la cuina de fons. Davant la immediatesa d'altres propostes, aquí es reivindica el temps com a ingredient principal.
L'estofat d'ossobuco, servit amb puré i arròs, és l'exemple perfecte d'aquesta filosofia: un plat reconfortant que exigeix hores de foc per assolir el seu punt òptim.
De la mateixa manera, l'ají de gallina es presenta amb una untuositat i un equilibri de condiments que freguen la perfecció acadèmica, sostingut per una causa que aporta la contundència necessària per convertir el mos en una experiència completa.
Un dels plats del restaurant Pueblo Libre de Barcelona en una imatge d'arxiu
La carta també es permet jugar amb la nostàlgia compartida entre ambdós costats de l'Atlàntic. Destaca especialment la causa còctel de llagostins, una elaboració que funciona com un pont temporal cap al popular còctel de gambes amb salsa rosa que va regnar a les taules espanyoles dels anys noranta.
Tanmateix, la versió d'Ortega guanya en profunditat i caràcter gràcies a la base de patata aixafada i ají, demostrant que la cuina popular pot dialogar amb el record sense caure en allò antiquat. Per descomptat, no hi falta el ceviche limeño, executat amb precisió quirúrgica en el tall del peix fresc i l'equilibri d'acidesa.
Un final dolç amb personalitat
L'honestedat de la proposta es manté intacta fins al moment de les postres, fugint dels finals excessivament ensucrats. La tarta de xocolata sorprèn per la seva textura esponjosa i tendra, elaborada amb un cacau d'alta qualitat que evita ser embafador.
No obstant això, el toc final per als paladars més curiosos és el gelat de lúcuma. Aquest fruit andí ofereix un sabor que pot resultar xocant en el primer contacte, però que posseeix una qualitat addictiva capaç de conquerir el comensal a partir de la tercera cullerada, tancant l'experiència amb un matís exòtic i autèntic.
