Ernest Lluch, símbol del diàleg i la llibertat

El 21 de novembre de 2000, l'organització terrorista ETA va assassinar Ernest Lluch, estimat company socialista, exministre, intel·lectual brillant i incansable defensor de la pau i el diàleg al País Basc. Fa 25 anys que va caure tirotejat pels terroristes al garatge de casa seva, a Barcelona, però Lluch segueix ben viu en la memòria col·lectiva del país. Mai s'esvairà.

Perquè Ernest Lluch es va convertir de seguida en un símbol del país que volíem i que alguns no ens deixaven tenir. Un país en pau. Un país dialogant. Un país on ningú hagués de témer per les seves idees, on tothom pogués defensar-les en llibertat, sense amenaces.

La història va acabar donant la raó a Lluch i a la seva insubornable defensa del diàleg. La democràcia va vèncer ETA, i ho va aconseguir perquè hi va haver un govern d'Espanya disposat a parlar, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

Un govern determinat a parlar sense cedir en allò fonamental: la llibertat, la justícia, l'estat de dret i el compliment de les condemnes. Mai no li ho agrairem prou.

Com s'ha dit i escrit àmpliament, l'Ernest va ser un gran intel·lectual i un gran polemista. Un amant de la conversa i un defensor radical del diàleg com a eina política. Quan penso en ell, em ressonen de seguida a la memòria aquelles paraules seves en un míting del Partit Socialista d'Euskadi a Donostia, l'any 1999: “Crideu, crideu, perquè mentre crideu no matareu”.

Aquesta defensa del diàleg és, encara avui, un element essencial del seu llegat, que és plenament vigent i reivindicable en el context actual, caracteritzat per una profunda polarització política que nega el diàleg.

Diàleg amb qui pensa diferent, perquè dialogar amb qui pensa el mateix que un no és més que un soliloqui a dues bandes.

Diàleg fins i tot amb qui et considera un enemic i no només un adversari, perquè aquesta és la millor manera de desarmar la intolerància.

Diàleg amb qui nega la diversitat i la diferència, i deshumanitza l'altre.

Diàleg, sempre i malgrat tot.

Sense diàleg no hi ha política. I sense política no hi ha solucions compartides. La democràcia necessita del diàleg polític per arribar a acords i resoldre conflictes. Sovint no n'hi ha prou només amb votar.

L'expressió de preferències, per si sola, no resol un conflicte si després els representants escollits no poden dialogar entre ells. La democràcia sense política, sense diàleg, en un país dividit, pot conduir al bloqueig.

Això ho vam poder comprovar a Catalunya durant els anys del procés independentista, i ho veiem ara en el conjunt d'Espanya amb una dreta i una extrema dreta que no volen parlar amb ningú.

Pasqual Maragall va dir en algun moment sobre Ernest Lluch: "Desitjava que no penséssiu com ell per poder discutir". És difícil trobar polítics que vulguin que no pensis com ells. Que desitgin trobar persones que no pensin com ells per poder dialogar i, finalment, convenir.

Així era l'Ernest. Tant li feia que parlés de política, d'història o del Barça.

L'Ernest volia discutir perquè sabia que la democràcia no es fa només amb lleis, com la Llei General de Sanitat que ell va impulsar per universalitzar per primera vegada els serveis sanitaris a Espanya. La democràcia es construeix negociant i pactant. Avui, davant l'ascens dels autoritarismes, els demòcrates hem d'arribar a amplis acords si volem preservar el nostre model de societat.

Amplis acords per fer les reformes necessàries per millorar la vida de la gent.

Lluch era un home profundament reformista. "La política és l'art d'introduir reformes a ritme, l'art de la política és tenir aquest ritme", deia. Si les reformes es poden fer a fons, millor; però si no, és millor fer-les a poc a poc que quedar-se aturat.

La democràcia és com una bicicleta. Si deixes de pedalar, caus. Cal avançar i fer-ho al ritme adequat, sense córrer més del necessari, perquè la majoria pugui seguir el pas de les reformes. Però sense aturar-se. Amb uns objectius clars i sabent que la prioritat és no tornar enrere.

Ens trobem en un moment difícil, però hem de continuar mirant al futur amb esperança i optimisme. Oferint un projecte de societat que valgui la pena.

Davant la por i el pessimisme paralitzants, esperança i optimisme transformadors.

El mateix optimisme que sempre va mostrar Ernest Lluch. Un home que estimava la vida i que creia en el poder transformador de la paraula.

Per totes aquestes raons seguirem sent fidels al seu llegat. La figura d'Ernest Lluch es fa més gran a mesura que passen els anys.

Alguns volen oblidar Lluch -i tot el que representa-. Nosaltres el continuarem recordant i reivindicant.

Recordem Ernest Lluch pel que va fer i pel que va significar. I no oblidem per què va ser assassinat.

El seu record perviu i perviurà en nosaltres i en els carrers i places que porten el seu nom.

Jaume Collboni, alcalde de Barcelona