El Nadal tradicional de Collboni

“A Barcelona tenim un Nadal tradicional”. No és una afirmació qualsevol. Ho diu l'alcalde Jaume Collboni en el transcurs de la molt tradicional recepció nadalenca a la premsa, copa de cava mitjançant.

Per tercer any consecutiu el primer edil es defensa de les queixes per haver enclaustrat el pessebre entre les parets de l'Ajuntament amb un encès elogi de la feina realitzada per l'Associació de Pessebristes. Després de la trobada amb la corporació municipal al Saló de Cent no em resisteixo a comprovar-ho.

És cert. La feina dels pessebristes és digna tant dels elogis de l'alcalde com de les llargues cues que s'organitzen davant de l'entrada principal de l'Ajuntament per admirar-lo.

Barcelona gaudeix enguany d'un Nadal tan tradicional, afegia aquest dilluns el seu primer edil, que va compartir l'encesa dels llums de Nadal amb el mateix alcalde de Betlem. L'únic amb més autoritat que l'alcalde de Vigo en termes de llums nadalenques, assegurava Collboni de manera bromista.

Nicola Canawati, que així es diu l'alcalde de Betlem, va compartir l'encesa nadalenca amb Collboni entre bastons de caramel, música i efectes especials. En fer-ho va activar 26 quilòmetres d'espais amb llum, 16 més que l'any passat. Un desplegament de rècord.

De fet, en l'última dècada Barcelona ha multiplicat en un 355% la factura de la il·luminació nadalenca, fins als gairebé 4 milions d'euros d'enguany. Un creixement exponencial que no és gens extraordinari en el nostre entorn. L'explosió lumínica es viu amb igual generositat a totes les ciutats metropolitanes, per no parlar de la competició inaugurada fa anys per Vigo, o el desplegament de llums de Madrid.

Si existeix un àmbit immune a les crides a l'estalvi energètic, aquest és el dels llums de Nadal. Que lluny sembla haver quedat la foscor del Senyor Hivern en els primers anys de mandat de Ada Colau.

Amb una excepció: la mateixa Plaça Sant Jaume, on Ajuntament i Generalitat, Salvador Illa i Collboni, s'han posat d'acord per a una il·luminació entre trista i insípida.

Potser el problema rau en la renúncia a instal·lar el pessebre a la plaça. Mort el gos s'acaba la ràbia, devia pensar Collboni quan va decidir acabar amb aquesta tradició que s'havia convertit en centre de la polèmica nadalenca a Barcelona.

Però el resultat és una plaça Sant Jaume desangelada, amb l'arbre -aquesta sí que és una tradició importada- en un racó i un espai buit i fosc entre les dues façanes il·luminades a l'aliró.

Si a això hi sumem que la Fira de Santa Llúcia també ha viscut temps millors -quan les parades envaïen l'esplanada de la Catedral i els carrers adjacents- el resultat és un centre més aviat trist, per contrast amb l'explosió de llum i color a partir de la Plaça Catalunya.

I aquí és on falla, al meu parer, l'afirmació de l'alcalde. El Nadal tradicional, almenys en la memòria de la meva infància, transcorria entre les parades de la Fira de Santa Llúcia, el pessebre de la Catedral -amb els seus ànecs passejant pel claustre- i el de la Plaça Sant Jaume.

Una ruta amputada amb la decisió de buidar la Plaça Sant Jaume. I com tothom sap, no hi ha Nadal tradicional sense retorn als paisatges de la infància.