Els pessebres, en privat

A Barcelona, cada any per aquestes dates tan entranyables, sol muntar-se un petit sidral al voltant dels pessebres de Nadal. Temps enrere, es plantava el pessebre al mig de la plaça de Sant Jaume i santes pasqües: o et deturaves a observar-lo o l'esquivaves i seguies el teu camí cap a la Rambla o la Via Laietana. Després van arribar els comuns i van començar els pessebres alternatius, que solien ser horribles i irritar els nostres catòlics més radicals (“A veure si haurem de renunciar a les nostres sagrades tradicions perquè no s'ofenguin els moros!”).

Aquest any, el nostre estimat ajuntament ha optat per una decisió salomònica que em sembla molt digna d'aplaudiment. Res de contractar algun amiguet de l'Ada Colau per donar-li uns calés a canvi d'un ensurt multicultural: el pessebre de tota la vida, però no a la plena plaça de Sant Jaume, sinó a l'interior del consistori. Que t'agraden els pessebres? Doncs entres a l'ajuntament gratis total i et farts de pastors, vaques, ases i altres elements tradicionals.

Que a tu els pessebres ni fu ni fa? Doncs no visites el de l'ajuntament i ja està: segueix el teu camí cap a la teva missa negra preferida.

Jo pensava, en la meva innocència, que la idea dels nostres munícips li semblaria bé a tothom, però això només demostra que no conec a fons els meus conciutadans.

El nostre sector ultracatòlic ja s'ha queixat del que li sembla una maniobra d'ocultació de les nostres arrels i el nostre ésser més profund. Als seus membres no els sembla suficient que es pugui visitar un pessebre tradicional, ja que prefereixen que el pessebre surti al carrer, conviu amb el vianant (que hi ha per aquí molt pagà sol), li dificulti el trànsit i li recordi que aquí som catòlics, collons, i si a algú no li agrada, que torni a pujar a la pastera i se'n torni al seu continent podrit.

És a dir, la fe cristiana com a acte d'agressió disfressat de celebració de la tradició catòlica que, en teoria, ens defineix a tots. I que li donin al moro, a l'ateu i a l'agnòstic, encara que paguin els seus impostos i es comportin com a ciutadans cabals.

La separació d'església i estat és un concepte que els nostres legionaris de Crist no veuen amb bons ulls. I encara que no constitueixen la majoria de la ciutadania, és indubtable que es fan sentir.

Pensem en els membres del patronat de la Sagrada Família. Entestats a construir l'Escalinata de la Glòria peti qui peti, si se'ls hagués deixat, haurien enderrocat cinc o sis illes del carrer Mallorca per fer lloc a l'escalinata de marras, ja que, per a ells, Barcelona només és una prolongació (o una molesta rebava) del seu sagrat temple.

Els que protesten pel pessebre “amagat” són de la mateixa corda. La proposta municipal no pot ser més raonable, però ells no estan per la labor de raonar i viuen obsessionats per treure el cristianisme al carrer, perquè es vegi qui mana aquí.

Reconec que m'agraden els pessebres clàssics (i que abomino de les posades al dia progressistes dels clàssics). Alguns són obres mestres de l'escenografia que, sense importar la religiositat, l'ateisme, l'agnosticisme o l'islamisme de l'observador, mereixen ser observades atentament.

El que no fa cap falta és apreciar-los al mig del carrer, quan ho pots fer a recer de l'edifici consistorial, sobretot durant aquest període nadalenc en què impera un fred considerable.

Per completar aquest mapa de la insània, només falta que els nostres esquerrans de casa protestin pel pessebre interior i acusin l'ajuntament de corrompre el laïcisme que ha d'imperar en una societat democràtica.

La veritat és que ja triguen. Encara que és possible que els brams progressistes ja s'hagin produït i jo no me n'hagi assabentat, en la meva condició de lacai del cristianisme.