Joan Villadelprat, exenginyer de F1: “Montmeló és una referència, no es perdurà mai”
El professional sancugatense, amb una incomparable carrera dedicada al món del motor i la competició, fa una revisió de la seva trajectòria i defensa la importància de mantenir la cita barcelonina en el Mundial de Fórmula 1
Altres informacions: Barcelona es volca amb el circuit de Montmeló per retenir la Fórmula 1: inversió milionària
Notícies relacionades
Allunyat ja del soroll ensordidor dels monoplaces i del luxe que envolta el paddock de la Fórmula 1, Joan Villadelprat (Sant Cugat del Vallès, 1955) ha tornat a les seves arrels.
“La meva casa”, com ell mateix defineix, està a la ciutat que el va veure néixer i des de la qual, amb només 15 anys, va decidir que el seu futur no estaria en el negoci familiar de transports, sinó en el món de la mecànica i la competició.
Gairebé sis dècades després, l'exenginyer mira enrere amb la serenitat de qui ha tocat la cima i, al mateix temps, amb l'orgull d'haver obert camins que semblaven impossibles per a algú nascut a la perifèria de Barcelona.
Joan Villadelprat durant l'entrevista amb Metròpoli Barcelona
“No hi ha ningú en aquest país que hagi arribat on he arribat jo. Però no és només arribar. És arribar i estar molts anys”, assegura Villadelprat. “He estat des que la Fórmula 1 era amateur fins a la fase de professionalització d'ara”, afegeix.
El santcugatenc repassa, en conversa amb Metròpoli, una carrera que ha passat per McLaren, Ferrari, Tyrrell, Benetton i Prost, i defensa la importància que Barcelona conservi el GP de Montmeló, un circuit que és "una referència".
De Sant Cugat a Woking
La seva carrera va començar en un petit taller de competició de Sant Cugat, el Flash Molinari. Molt aviat, la seva ambició el va portar a creuar Europa amb només vint anys. El gran salt va arribar quan va decidir instal·lar-se a Anglaterra, on es va enamorar de la competició. Allà, armat només amb il·lusió, sense feina, ni diners, vivint al seu cotxe i amb "un anglès que donava pena", va trucar onze vegades a la porta de Ron Dennis, llavors responsable de l'equip Project Four, embrió de McLaren.
Joan Villadelprat en conversa amb Metròpoli Barcelona
“L'última vegada li vaig dir: fes-me una setmana sense pagar-me. Em va contestar que la meva imatge, amb el cabell llarg, no encaixava amb la de l'equip. Vaig anar a la perruqueria, vaig tornar arreglat i va començar a riure. Em va dir que comencés l'endemà”, recorda entre rialles.
Així va començar una relació que el va convertir en un dels homes de confiança de Dennis a McLaren International, una de les escuderies més laureades de la història. Villadelprat es va guanyar a poc a poc a un home seriós, però a qui guarda especial estima: “Ronn va ser el millor. Un tio collonut que va canviar la Fórmula 1”. Allà va sumar també els seus primers cinc títols mundials amb Lauda i Prost.
Ferrari, Tyrrell i Benetton
Després de sis anys a Woking, Ferrari va trucar a la seva porta. A Maranello va ser el primer cap de mecànics no italià. “Em va tocar guanyar-me el respecte de veterans que em doblaven l'edat. Va ser duríssim, però també una de les millors etapes de la meva vida”, rememora.
La seva trajectòria va continuar a Tyrrell i després a Benetton, on va assolir la seva major quota de poder. Com a director d'operacions i mà dreta de Flavio Briatore, va liderar l'equip que va permetre a Michael Schumacher conquerir els seus dos primers mundials. “Vaig créixer amb Michael. T'obligava a donar el 200%. Era brillant: si cometia un error, no el repetia mai. Treballava tant que tots treballàvem encara més”, assegura. Amb Benetton va sumar tres títols més i es va consolidar com un dels noms clau de la Fórmula 1 dels noranta.
Joan Villadelprat juntament amb Michael Schumacher
Amb el pilot alemany va viure el salt a la cima i la construcció d'un grup d'enginyers i mecànics que després liderarien la F1 moderna. "Jo era l'home que el treia dels embolics cada vegada que la cagava. Passegjava tot el dia a la plaça de la Concorde, seu de la FIA, per treure'l de tots els embolics", recorda.
De totes les seves etapes, això sí, guarda un record especial. “Cada etapa va tenir el seu moment. McLaren, Ferrari, Benetton… totes m'han donat satisfaccions enormes. Fins i tot en els moments dolents, perquè t'ensenyen a gaudir dels bons. Has de perdre per saber què és guanyar”, reflexiona.
Tornada a Espanya
A iniciis dels 2000, Juan Villalonga, llavors president de Telefónica, el va repatriar d'Enstone per al seu ambiciós pla de dur la marca de telecomunicacions fins al Gran Circ.
Villadelprat, escèptic en un inici, va acceptar l'encàrrec després de rebre un xec per fer-se amb l'equip Minardi. " Vaig veure que anaven seriosos. Vaig enviar la família a casa i vaig marxar a Madrid a treballar", explica.
La sortida del màxim dirigent de la companyia després dels seus desacords amb Aznar va tirar per terra totes les opcions per seguir amb el projecte, malgrat la milionària inversió realitzada. “El nou president em va dir que tenia ordre governamental de no seguir amb els projectes del seu predecesssor”, assegura Villadelprat.
Volants de Formula 1 conservats per Villadelprat Barcelona
Tancada aquesta porta, el mecànic barceloní va tornar a la máxima categoria de l'automobilisme de la mà de Alain Prost. El mític pilot francès, propietari d'una escuderia, el va reclamar perquè l'ajudés a reflotar el seu equip de carreres.
Aquest breu pas al capdavant de l'equip francès va ser, sense saber-ho, la seva última experiència al capdavant d'un equip a la Fórmula 1, tot i que més tard ha rebut ofertes d'altres formacions que no es van acabar materialitzant, com la de Red Bull, que el volia fitxar per ser el director general dels seus dos equips.
Epsilon Euskadi
El gran somni de Villadelprat a Espanya es va anomenar Epsilon Euskadi. Des de Vitòria va aixecar unes instal·lacions úniques al país, capaces de dissenyar i fabricar cotxes de competició de primer nivell. “Vam muntar una fàbrica que podia produir, pensar, ensenyar a mecànics, formar enginyers i fins i tot treballar per a altres equips internacionals. Això no ho ha tingut ningú a Espanya. Volia que ningú passés el que jo vaig viure als meus inicis”, recorda.
El punt culminant va ser la classificació dels seus dos prototips a les 24 Hores de Le Mans, el primer construït íntegrament en territori nacional. “Va ser històric. Poca gent sap el que significa que un cotxe fet a Espanya aconseguís córrer a Le Mans”, reivindica.
Joan Villadelprat mostra imatges del seu pas per la Fórmula 1 Barcelona
El projecte, tot i això, es va topar amb la manca de suport econòmic i institucional. “Com sempre, no hi havia sponsors. Al final, el diner el posava jo”, lamenta.
“No sé on haguéssim acabat. No em feia por res. Tot el que fèiem ho fèiem bé. Vam guanyar 11 títols”, recorda Villadelprat, qui es mostra orgullós d'haver ajudat a molts joves a iniciar les seves carreres professionals. “No em penedeixo de res. No crec que torni a existir un projecte així en aquest país”, assegura.
Montmeló, una referència
La pèrdua del GP de Barcelona després de la carrera del 2026 no és una opció per a Villadelprat, qui assegura que el circuit està al “últim nivell de sofisticació que exigeix la Fórmula 1”.
“Montmeló no es perdrà mai, és una referència. L'única cosa que pot passar és que alternem la competició amb Madrid”, explica l'exenginyer, qui incideix que el traçat sempre ha estat “un punt de referència per a pilots i equips”.
Villadelprat subratlla la importància que el Mundial compti amb un “equilibri entre circuits de ciutat i circuits convencionals històrics”, i destaca que a Montmeló també se li pot treure rendiment acollint “altres esdeveniments”.
Montjuïc, sentenciat
L'exenginyer santcugatenc rebutja una possible recuperació del circuit de Montjuïc per acollir la Fórmula E, perdut fa 40 anys després de l'accident mortal que va patir Rolf Stommelen.
“Recuperar Montjuïc seria una ximpleria. Tots els circuits urbans són molt divertits fins que algú es mor, la possibilitat de tenir un accident fatal és molt superior a la d'un circuit convencional”, assenyala.
Villadelprat recorda que “en un circuit urba, el mur, que no es mou, és el que et para”, i remarca que “l'accident de Stommelen va matar Montjuïc”.
L'exenginyer també expressa el seu descontent amb la Fórmula E, extensible a l'electrificació de l'automoció. “Hi ha motors d'hidrogen i altres solucions. Un cotxe elèctric és poc ecològic, construir-lo és un desastre”, sentencia Villadelprat.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
