Julia, la jove que va deixar la fisioteràpia per ser escombriaire a Barcelona: "La meva família em va donar suport, el que importa és la qualitat de vida"
Després de trobar-se amb un sector precari, la Julia va trobar en la neteja un millor sou i, sobretot, més tranquil·litat i temps per al seu dia a dia
Més històries: Kenia (41 anys), propietària d'una empresa de reformes a Barcelona: "M'encanta quan pago als meus operaris, és un ofici digne i ben pagat"
Notícies relacionades
Cada matí, quan Barcelona tot just desperta, Julia, que actualment treballa d'escombriaire, avança entre contenidors i camions amb la tranquil·litat de qui ha trobat el seu lloc.
És de Llefià, a Badalona, i es descriu com una noia jove, directa i sense artificis. Aquesta manera de ser ha guiat tots els girs de la seva vida.
Durant el batxillerat, el seu camí semblava escrit: somiava dedicar-se a la medicina. Li fascinava "entendre el funcionament intern del cos humà i la possibilitat d'ajudar altres a recuperar-se".
Fisioteràpia neurològica
Primer va imaginar un futur en la cirurgia, però la llarga travessia acadèmica la va portar a reconsiderar-ho. La fisioteràpia va aparèixer com un destí natural: rehabilitació, anatomia, tracte directe amb pacients. Tot encaixava.
La pandèmia, però, va trastocar aquests plans. El que s'havia d'aprendre tocant músculs i articulacions reals va acabar reduint-se a pantalles i classes remotes. Tot i així, en aquell escenari difícil va descobrir una vocació més concreta: la fisioteràpia neurològica.
Treballar amb persones que havien patit un ictus, una lesió medul·lar o patien ELA li feia sentir que estava exactament on havia d'estar.
Un treballador de la neteja a Barcelona
La realitat laboral: contractes precaris
Però la realitat laboral va ensorrar aviat aquell entusiasme. Va encadenar contractes de setmanes, suplències i ofertes que amb prou feines compensaven els costos de ser autònoma. L'estabilitat era una paraula llunyana.
En aquest context va sorgir una alternativa inesperada. Durant un estiu va començar a treballar com a reforç en la neteja, primer al Masnou i després a Barcelona.
El que pensava que seria una feina temporal es va convertir en el seu futur: un ritme més serè, un sou que permetia respirar i una sensació nova, gairebé oblidada, de benestar.
Imatge d'arxiu de dues treballadores de la neteja a Barcelona
El suport familiar, un pilar decisiu
En aquesta transició vital, la seva família ha estat un suport absolut. Mai no van qüestionar la seva decisió ni van comparar professions.
Al contrari: la van recolzar sense fissures, convençuts que el que importa no és el títol que penges a la paret, sinó la qualitat de vida que proporciona una feina estable i ben remunerada.
Per a ella, aquesta comprensió ha estat clau: “Al final, tothom treballa per diners, el que importa és que també hi hagi qualitat de vida", explicava en conversa amb Metrópoli.
Avui, Julia --la jove que un dia va imaginar un futur entre bisturís i que ara condueix un camió d'escombraries-- no veu la seva trajectòria com una renúncia. Parla d'elecció. Una decisió pròpia, que li permet viure amb calma, sense prejudicis i amb la convicció que la dignitat no depèn de l'uniforme, sinó de com et permet viure.
El més dur: el fred i la calor
Les seves jornades comencen d'hora: revisar plànols, preparar el camió, recórrer carrers, escombrar places, buidar papereres. El clima és el més dur --el fred a l'hivern, la pluja o la calor d'estiu--, però fins i tot els dies més complicats troba motius per seguir.
Veure una plaça neta després d'hores de feina o rebre un simple agraïment d'un veí n'hi ha prou per recordar que la seva tasca importa. Els prejudicis que encara pesen sobre el seu ofici no la inquieten. “El sector és divers i digne; les etiquetes sobren”, afirmava en conversa amb Metrópoli.
