Veritat, emoció i un Liceu encès: així es van viure els Premis Ondas 2025

Barcelona portava tota la tarda vibrant, però va ser en caure la nit quan el Gran Teatre del Liceu es va transformar en aquell punt de trobada on el lluïment, la paraula i l’emoció es donen la mà. En plena Rambla, encara ferida per les obres i esquitxada de llums de Nadal, la catifa vermella servia de preludi a una celebració que cada novembre recorda per què la comunicació continua sent un ofici necessari, imperfecte i profundament humà.

Mara Torres, periodista i presentadora de la gala dels Premis Ondas 2025 CADENA SER

L’entrada del teatre era un formiguer. Flashes, salutacions apressades, micròfons que s’estiraven com si volguessin robar un segon extra, rialles que es barrejaven amb declaracions solemnes. Els convidats avançaven entre càmeres i passadissos improvisats, sabent que aquella nit no era només una festa: era una reivindicació.

El pols previ: veus i certeses

El primer a generar un petit tumult va ser José Miguel Monzón, el Gran Wyoming, que va arribar acompanyat d’un run-run d’expectació. A la catifa vermella ja va deixar clar que no era allà per discursos tèbis: va defensar la seva trajectòria sense mentides a El Intermedio i va subratllar el valor de la informació veraç. Encara no sabíem que, hores després, tancaria la gala amb un dels missatges més contundents de l’edició.

Al seu pas, Isaías Lafuente parlava amb la serenitat de qui ha fet ràdio tota una vida. “L’important està en la feina diària”, deia, recordant que la ràdio continua sent “el mitjà més antic i més jove”. Uns metres més enllà, Mònica Terribas celebrava l’impuls que suposava el reconeixement al documental sobre l’Opus Dei, mentre els equips de Versió RAC1 detallaven com el seu programa s’ha convertit en un company quotidià per a milers d’oients.

Ficcions que bateguen i música que abraça

Entre les entrevistes lluïa el grup d’actrius de Furia, encapçalades per Carmen Machi i Nathalie Poza. Aprofitaven la cita per reivindicar sèries que van més enllà de l’entreteniment, capaces d’obrir converses incòmodes però necessàries. També brillaven noms com els de Querer, Celeste i Pubertat, premiades per la seva capacitat de retratar la realitat des de perspectives diverses i fresques.

L’ambient es tornava més càlid amb cada aparició. Amb vestits que atrapaven la llum i somriures carregats de memòria, Pastora Soler compartia anècdotes dels seus trenta anys de carrera, mentre Valeria Castro posava entre nervis i orgull. El Liceu, un teatre acostumat a tantes ovacions, semblava preparar-se per a una nit que prometia sentir-se especial.

Un Liceu encès

Les portes de l’amfiteatre es van tancar, els llums van baixar suaument i un silenci vibrant va recórrer la sala fins que Mara Torres, càlida i elegant, va donar la benvinguda. La gala va avançar amb un ritme àgil, alternant humor, actuacions —com les de Pastora Soler i Viva Suecia— i aquells discursos capaços de pessigar fins i tot a qui pensava que venia només a aplaudir.

La cantant Valeria Castro recull el seu Premi Ondas 2025 CADENA SER

En el primer bloc de premis, Gemma Nierga va rebre l’Ondas per Cafè d’Idees i va emocionar un Liceu atent en esmentar la importància d’un país que abraça aquells que arriben buscant un futur. El públic va respondre com si aquesta idea fos una corda invisible que travessava tota la sala. Aplaudiments càlids, vibrants, sostinguts.

Històries d’ofici i resistència

Els reconeixements a Paco Lobatón, Isaías Lafuente i als programes emesos durant l’apagada del 28 d’abril van recordar que aquesta feina, la d’informar, sovint es sosté en matinades, precarietat i vocació. Lafuente va aixecar el seu premi agraint una vida sencera de micròfons, mentre demanava oportunitats per a les generacions joves que intenten fer-se un lloc.

En un altre moment especialment celebrat, les actrius de Furia van pujar a l’escenari juntes, símbol de la força col·lectiva que sosté les bones històries.

Wyoming i el dret a la veritat

Quan El Gran Wyoming va pujar finalment a l’escenari per recollir el premi al Millor Comunicador, la sala ja intuïa que no venia a fer humor. I no ho va fer. El que va arribar va ser un al·legat sense tremolors:

“Un periodista deixa de ser-ho quan menteix”, va afirmar mirant directament al pati de butaques.
El Liceu va respondre amb una ovació immediata.

El Gran Wyoming recollint el seu Premi Ondas 2025 CADENA SER

Va parlar del dret constitucional a una informació veraç, del perill dels “intoxicadors” que ocupen espais mediàtics disfressats de pluralitat, d’un sistema democràtic amenaçat. Va donar suport als professionals assenyalats des del poder per revelar mentides i va denunciar la normalització pública de la falsedat en casos judicials recents.

Va tancar amb l’advertència que va sacsejar el teatre: els enemics de la llibertat —va dir— sempre hi són, “i només dubten de si vindran amb llançaflames o amb motoserres”. I va rematar amb Raimon: “No, jo dic no, diguem no”.
L’ovació no va ser immediata: va ser un rugit.

Una nit que promet quedar-se

Quan els llums es van tornar a encendre, els premiats s’abraçaven als passadissos, els fotògrafs repassaven les seves targetes i el públic sortia a una Rambla freda però encesa. El Liceu havia viscut una gala que va barrejar tendresa, denúncia, música i humor.

Una nit on l’escalfor de la gent, els aplaudiments i les paraules —sobretot les paraules— es van sentir més necessaris que mai.