El secret que milers de viatgers passen per alt cada dia a les estacions del metro de Barcelona

Barcelona és una ciutat acostumada a conviure amb la seva història, encara que no sempre la miri de cara. Sota terra, lluny dels focus turístics i del soroll de la superfície, el metro guarda petits tresors que passen desapercebuts per a la majoria d'usuaris.

No es tracta de túnels secrets ni d'estacions fantasma, sinó d'antics anuncis publicitaris pintats directament sobre les parets, vestigis d'una altra època que encara es poden veure en algunes estacions i que revelen com era la vida urbana fa més de mig segle.

Cada dia, milers de viatgers recorren els passadissos del suburbà amb la vista fixa al mòbil, els panells informatius o els rellotges digitals.

Tanmateix, just per sobre dels rètols actuals amb el nom de les estacions, sobreviuen restes d'una publicitat que mai va ser retirada, sinó simplement coberta pel pas del temps i per successives capes de modernització. Són imatges silencioses que segueixen allà, com si el metro s'hagués convertit, sense proposar-s'ho, en un museu involuntari.

Un comboi del metro de Barcelona a l'estació TMB

Publicitat pintada a mà, abans de l'era digital

Abans de l'arribada dels vinils adhesius, les pantalles LED o la publicitat programàtica, els anuncis del metro es feien a pols, amb pintura directa sobre el mur.

Lletres grans, colors plans i tipografies avui considerades retro eren la norma en una època en què el suburbà era també un aparador fix per a comerços, productes i campanyes institucionals. Aquells missatges estaven pensats per durar, no per canviar cada setmana.

Barcelona tanca 2025 amb "rècords" de passatge a les seves xarxes d'autobús i metro: més de 700 milions de validacions

Alguns d'aquests anuncis conserven encara una sorprenent nitidesa. S'hi intueixen marques, consignes i estils gràfics que remeten als anys quaranta, cinquanta o seixanta, quan Barcelona vivia una realitat molt diferent de l'actual.

L'estació de metro de Diagonal a la L5 TMB

La seva ubicació, generalment elevada i fora de l'abast directe dels viatgers, ha estat clau per a la seva conservació, protegint-los tant del vandalisme com de les reformes més agressives.

Passeig de Gràcia i el redescobriment viral

Un dels casos que més atenció ha despertat recentment es troba a l'estació de Passeig de Gràcia (L3). Un vídeo difós a les xarxes socials va tornar a posar el focus en aquests anuncis oblidats, visibles just a sobre de les plaques modernes amb el nom de l'estació. L'astorament de molts usuaris va ser generalitzat: durant anys havien passat per davant sense adonar-se'n.

Aquest redescobriment ha servit per obrir un debat sobre el valor patrimonial del metro i sobre la manera en què la ciutat conserva —o ignora— la seva memòria quotidiana.

Perquè aquestes pintures no van ser concebudes com a art ni com a peces històriques, però avui funcionen com a testimonis directes d'una Barcelona industrial, menys turística i profundament local.

Una estació del metro de Barcelona en una imatge d'arxiu METRÓPOLI

Una càpsula del temps sota terra

Inaugurat el 1922, el metro de Barcelona és un dels més antics del país. Al llarg de la seva història ha acompanyat la transformació urbanística i social de la ciutat, i no resulta estrany que hagi acumulat capes de memòria a les seves estacions i túnels.

Els anuncis pintats són només una d'aquestes empremtes, però potser de les més eloqüents, perquè parlen de consum, d'hàbits i de comunicació visual.

Paradoxalment, aquest patrimoni roman a la vista de tothom i, alhora, invisible. No hi ha panells explicatius ni senyalitzacions que el destaquin. Tampoc rutes culturals que convidin a observar-lo. Només qui aixeca la mirada o s'atura uns segons descobreix que el metro no és només un mitjà de transport, sinó també un arxiu urbà viu.