El contrast de la immigració a Barcelona: una majoria "atrapada en la precarietat" davant del màxim luxe
Uns estudis de l'Institut Metròpoli posen de manifest que la població migrant és la més vulnerable davant la crisi de l'habitatge a la capital catalana, tot i que hi ha un percentatge molt menor que resideix amb totes les comoditats
Més informació: Boom immobiliari a Barcelona: un estudi assegura que els joves es traslladaran en massa al mercat de compra
Notícies relacionades
Un terç de la població de Barcelona ha nascut a l'estranger. De les deu ciutats més poblades d'Espanya, la capital catalana és la que ha registrat un augment més pronunciat en els residents de fora de l'estat en la darrera dècada.
Uns estudis publicats a l'Anuari Metropolità de Barcelona 2025, de l'Institut Metròpoli, afirmen que la població resident estrangera està formada per una minoria que accedeix a posicions socioeconòmiques privilegiades —entre els quals hi hauria el popularment grup anomenat expats— i una majoria atrapada en situacions de precarietat i exclusió.
Pobresa en rendes baixes
L'informe Migracions, habitatge i desigualtats socials a Barcelona recull que les taxes de pobresa entre la població d'origen estranger multipliquen per tres les de la població nascuda a l'Estat espanyol.
Mentre un 45% de la població migrant està en situació de risc de pobresa i exclusió social, un 18% dels locals es troben en la mateixa condició.
Una realitat que s'agreuja amb l'anomenat ‘racisme immobiliari’ i la limitació en les pensions i ajudes socials que sí reben els nacionals.
Segons l'estudi, l'estat del benestar empitjora les desigualtats amb la població estrangera a causa de les barreres burocràtiques i administratives d'accés a les subvencions, trajectòries laborals més precàries, ocupacions de menor qualitat, o que algunes de les ajudes no cobreixen adequadament les seves necessitats.
El llit d'una persona sense sostre sobre el paviment
Fractures entre col·lectius
L'informe Crisi d'habitatge i el seu impacte socioeconòmic en les llars metropolitanes demostra, d'altra banda, que l'accés a l'habitatge genera fractures entre generacions, a més de la població autòctona i estrangera.
“La crisi de l'habitatge està contribuint a agreujar l'empobriment de la població amb menys recursos econòmics i reforça la desigualtat socioeconòmica”, afirmen els autors de l'estudi.
La fi de la ‘societat de propietaris’
Les dades exposades posen de manifest que entre la població menor de 45 anys el règim de tinença majoritari és el lloguer, a diferència dels majors d'aquesta xifra, que són de propietat, encara que hipotecats.
Només els majors de 65 anys són els que gaudeixen de plena propietat.
Per això mateix, els experts parlen de la fi de la “societat de propietaris” a l'àrea metropolitana de Barcelona que es va promoure durant el franquisme.
Una dona passa per davant d'una immobiliària a Barcelona
Mentre l'any 2000, tots els grups d'edat eren majoritàriament propietaris, actualment, només es compleix entre la població de més edat.
El lloguer com a forma d'exclusió
A més, l'estudi constata que gairebé un 70% de la població estrangera és arrendatària i el 10% és propietària, cosa que demostra que "els migrants tenen més dificultats d'accés a l'habitatge".
“La població metropolitana amb rendes baixes està sent apartada de l'accés a la propietat i desplaçada al mercat del lloguer”, conclouen els experts, i afegeixen que no es tracta d'un “canvi de preferències”, sinó que es tracta d'una nova forma d'exclusió.
"Fer més rics als rics"
Tornant a l'informe sobre Migracions, habitatge i desigualtats socials a Barcelona, els autors ho deixen molt clar: el desequilibri entre arrendataris i propietaris afecta la capacitat de consum i estalvi, a més de generar pressió sobre altres esferes de la vida quotidiana i incrementar el risc de pobresa energètica, els desnonaments i el sensellarisme.
Així mateix, la desigualtat s'agreuja perquè la redistribució de la renda és regressiva: “les llars amb menys recursos contribueixen, a través del pagament de lloguers elevats, a l'enriquiment de segments socials més acomodats, tot i trobar-se en situacions molt més fràgils”.
Vista panoràmica de l'Eixample de Barcelona / ARXIU
Polítiques d'habitatge
Davant la problemàtica exposada, els autors de l'informe demanen polítiques d'habitatge que ataquin les desigualtats i garanteixin la cohesió urbana.
Es tracta, segons la seva opinió, d'implantar mesures que vagin “més enllà” del suport puntual o de les polítiques restrictives i que s'aposti per una intervenció estructural.
En aquest cas, parlen de l'increment del parc d'habitatge públic, una regulació efectiva del lloguer, sancionar la discriminació en l'accés a l'habitatge i impulsar models alternatius com la cessió d'ús o les cooperatives.
