Ni calçots ni pa amb tomàquet, aquest és el plat favorit de Carles Francino: “Sóc exactament igual de feliç”

Carles Francino no és dels que busquen la felicitat entre plats pretensiosos ni en cartes amb focs artificials.

Per a ell, l'autèntic plaer està en els macarrons gratinats amb carn que preparava la seva mare. “Una llegenda”, els defineix. Amb sofregit i trossets de botifarra, són el seu menjar preferit.

Una image de macarrons de l'arxiu CANVA

“Soc exactament igual de feliç menjant a Diverxo que amb els macarrons de la meva mare”, afirma amb naturalitat.

Cafeteria, sobretaula i zero posturisme

El veterà periodista de la Cadena SER reivindica menjar com a acte plaent, més proper a la conversa que a la supervivència.

Cada dia, unes hores abans de posar-se al capdavant de La Ventana, baixa a menjar a la cafeteria de l'emissora, Casa Mario, on prefereix plats senzills.

“Tardo entre vuit i deu minuts. No m'agrada menjar amb presses, però tampoc faig del menjar un ritual sagrat”, confessa.

Carles Francino en una imatge de l'arxiu Wikipedia

Encara que es defineix com “disfrutó”, reconeix que els restaurants d'alta cuina li imposen una mica.
“Em sento un bàrbar. Disfruto moltíssim, però em veu maleïda consciència perquè són aliments molt subtils i no sé si el meu paladar els aprecia com hauria”.

No cuina, però li encanta ajudar

Francino no cuina. Ho diu sense pudor. “Als meus fills els faig truites, pasta, entrepans… però no m'agrada cuinar. M'agrada ajudar, fer de pinxe”.

Si muntés un restaurant, ho té clar: “Seria el fregaplats”. El seu és menjar, no impressionar. “Li tinc molta respecte a la cuina, i mai he tingut ni l'habilitat ni les ganes”.

Alta cuina sense sol•lemnitat

No obstant això, ha menjat en alguns dels temples més reputats del país. Ha estat diverses vegades a Diverxo, el restaurant de Dabiz Muñoz, a qui admira tant com a xef com a persona.“David és un geni. Inquiet, autoexigent, molt honest i vulnerable”, diu.

Dabiz Muñoz

També menciona amb estima Lera, a Zamora —“el gran temple de la cuina de caça”— i Lakasa, a Madrid, on elogia l'honestedat dels seus creadors: “Triomfen amb senzillesa, amb qualitat i sense pedanteries. És un restaurant que et fa sentir còmode, sense posturisme ni cerimònia”.

Els plats de la seva vida

La seva memòria gastronòmica està plena de sabors d'infantesa: els canelons de Sant Esteve, les llobarros que pescava amb els seus germans, la perdiu amb ceba de la seva mare i, sobretot, els tordells del Priorat amb allioli que preparava el seu pare a la casa familiar. “¡Buah! Això era meravellós”, recorda amb entusiasme.

Cacador amb contradiccions

Encara que practica la caça menor des de jove, Francino admet que té els seus dilemes ètics. Només caça peces com conills o perdius, i assegura que no seria capaç de disparar a un cérvol.

“Si un dia es prohibeix, deixaré de fer-ho. Però tinc un sentiment intern difícil d'explicar. No és posturisme, és quelcom emocional”.

“Tres hores a Lera i et reconcilies amb el món”

Francino veu en la gastronomia un llenguatge universal. Fins i tot un balma contra el soroll.

“De vegades escoltes segons quins discursos i penses: endinsa't tres hores a Lera o a casa de Martín Berasategui i surt quan estiguis una mica més reconciliat amb el món”, diu. “No ho dic amb bondat. Ho dic seriosament”.

Ni calçots, ni pa amb tomàquet. En l'univers culinari de Carles Francino no hi ha dogmes. Només plaer, senzillesa i conversa. I, per descomptat, un bon plat de macarrons.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial