Joan Serra, el mestre del vidre de Sabadell que resisteix als seus 73 anys: "Amb el patrimoni d'aquest país, l'ofici mai desapareixerà"

Entre quatre parets d'un petit local del centre de Sabadell, Joan Serra manté viu l'ofici de vitraller. En un racó discret del carrer Sant Feliu, aquest veterà del gremi obre les portes dia rere dia de L'Art del Vitrall.

Dins del local, ple d'eines, vitralls i plom, el temps sembla allunyar-se dels locals moderns. Envoltats de antics vitralls, el temps sembla no córrer. Sembla que tot es mogui a una altra velocitat.

Dins del taller, el vidre es talla a mà, el plom es solda sense presses i la llum travessa els colors com ho feia fa segles.

Aquest espai s'ha convertit en una segona casa per a Joan Serra, vitraller artesanal des de finals dels anys setanta, i un dels pocs que encara manté viva una tècnica que, segons ell mateix admet, “no ha canviat pràcticament gens en mil anys”.

Interior del taller L'Art del Vitrall a Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

És aquí des de 1984, quan va apostar per obrir un taller juntament amb la seva dona i mare dels seus tres fills. Més de 41 anys després, el negoci familiar segueix en peu i sense data per retirar-se. "No m'ho he plantejat. Tinc 73 anys i em sento bé. És una feina que faig a gust. Em dóna vida", explica.

"No tinc un moment marcat", afegeix, tot i que reconeix que "si el món del vitrall estigués més actiu potser faria un pas al costat", afegeix. Cap dels seus fills continuarà amb el negoci al qual ell ha donat vida durant més de quatre dècades.

Exterior del taller L'Art del Vitrall a Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

Un viatge obre la porta a l'ofici

Però tot i això, Serra no va arribar a l'ofici per tradició familiar ni per vocació primerenca. La seva història comença lluny del vidre i del plom, a les aules d'Enginyeria Tècnica Electrònica de Terrassa.

A principis dels anys setanta, va abandonar els estudis i es va sumar a una generació que va decidir "penjar-se la motxilla a l'esquena", com ell mateix relata en conversa amb Metrópoli.

“Érem molts els joves que necessitàvem veure món, trencar amb la idea d'una vida compartimentada”, recorda.

Va ser en un d'aquests viatges, al Marroc, on es va produir el punt d'inflexió. Observant durant hores un ancià artesà que treballava el metall, Serra va descobrir una altra manera d'entendre la vida.

“Quan va sonar la crida a l'oració, va tancar el taller i se'n va anar. Després va tornar i va continuar treballant exactament on ho havia deixat. Tothom tenia el mateix ritme: feina, menjar, fe, descans. No estava fragmentat”, explica. Aquell equilibri el va marcar profundament. “Vaig pensar: jo vull viure així”.

Joan Serra, artesà vitraller, al seu taller L'Art del Vitrall a Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

Triar un ofici que la màquina no pugui substituir

De tornada a Catalunya, Serra va començar a buscar una artesania que li permetés viure amb aquella mateixa coherència. No qualsevol ofici servia. “Molts oficis artesans han desaparegut perquè la màquina els suplanta. No fa el mateix, però els reemplaça”, assenyala.

El vitrall, en canvi, oferia una resistència natural a la industrialització. “Un vitrall no el pot fer una màquina. I si ho fa, surt més car que si ho fa un artesà”.

Aquest va ser el punt de partida d'una decisió vital. Va aprendre gairebé tot de manera autodidacta, en una època en què els tallers eren espais tancats. “Tu trucaves a una porta i no entraves. L'ofici es protegia així”, explica.

Durant anys va observar, va provar, es va equivocar i va tornar a començar, fins que va poder treballar al costat de mestres com Joan Marí i més tard formar-se a l'Escola Massana amb Antoni Gómez Solagran.

Interior del taller L'Art del Vitrall de Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

“El 1978 ja estava barallant-me cada dia amb el vidre i el plom”, diu amb un somriure. Els matins els dedicava a altres feines; les tardes, al taller. “Tot el que guanyava ho reinvertia aquí. Així va anar rodant”.

Una aposta poc comuna

Quan finalment es va establir a Sabadell, Serra va prendre una decisió poc habitual en el món artesanal: instal·lar el taller en un espai visible, al bell mig del centre. “Normalment els tallers estan amagats, però això t'obliga a ser artesà i venedor alhora. Nosaltres no volíem sortir a vendre; volíem que ens veiessin treballar”, explica.

El taller, gestionat de forma familiar juntament amb la seva dona, Dolors Guixà, es va convertir amb el temps en un punt de referència. Des d'allà han realitzat vitralls nous i restauracions per a clients particulars, esglésies, edificis civils i patrimoni protegit, tant a Sabadell com en altres ciutats del país.

“Hem tirat endavant una família de cinc persones només amb aquest ofici”, afirma. “No et fas ric, però sí que hi ha feina", assegura. "L'ofici viu. I això, en artesania, ja és molt”, afegeix.

Joan Serra treballant al seu taller L'Art del Vitrall de Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

Les seves obres es poden veure en edificis com el Mercat Central de Sabadell o el Teatre Principal de Terrassa. A Barcelona també han treballat restaurant vitralls a la Casa Lleó Morera i en nombrosos edificis modernistes.

Tot i que del que guarda un record especial és de la feina que van fer per recuperar les vidrieres de la casa Joaquim Arimon de Sabadell. "El propietari ens va demanar que ho deixéssim com l'original", explica. "Mai m'he trobat un altre cas en què poguéssim treballar sense pressupost. Vam gaudir molt", afegeix.

La restauració i el pes de la burocràcia

Bona part de la seva feina actual està lligada a la restauració, un àmbit que, segons Serra, s'ha complicat en excés. “Abans t'encarregaven una restauració perquè confiaven en tu. Ara pots estar deu dies fent un pressupost que no saps ni si es durà a terme”, lamenta.

Joan Serra, artesà vitraller, al seu taller L'Art del Vitrall de Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

Critica amb duresa la burocratització del sector. “La garantia que una restauració està ben feta no són els papers. És el resultat final. Quan acabes i està ben fet, aquesta és l'única prova real”, explica. Al seu parer, el sistema actual ofega els oficis en lloc de protegir-los. “Això sí que mata tallers”, afirma.

Per aquest motiu, reconeix que avui selecciona molt més els encàrrecs. “Quan em parlen de començar amb massa paperassa, moltes vegades dic que no. Tinc la sort de poder-ho fer”.

Sense relleu clar

A més de treballar el vidre, Serra imparteix cursos a escoles d'art i oficis com l'Escola Illa de Sabadell. Allà detecta interès, però poc compromís a llarg termini.

“La majoria ve a aprendre, a conèixer l'ofici. Molt pocs diuen: ‘em dedicaré a això’”, explica. La raó és clara: “La gent sap que és difícil viure d'un ofici”.

Cap dels seus tres fills continuarà el taller, tot i que tots hi han passat i coneixen la tècnica. “Un fins i tot va obtenir el carnet d'artesà, però cadascú ha seguit el seu camí”, afirma sense dramatisme. “Això no vol dir que l'ofici s'acabi”, assegura.

Eines al taller L'Art del Vitrall de Sabadell GALA ESPÍN Sabadell

Futur

Serra és crític, però no pessimista. Defensa que el món del vidre és ampli i divers, i que el problema no és la tècnica, sinó el desconeixement. “Molta gent ens diu: ‘Pensàvem que això ja no es feia’. I clar, si creus que no existeix, no ho busques”.

"L'ofici està viu i no desapareixerà. Encara que sigui per mantenir el patrimoni que tenim en aquest país el necessitem. En altres moments hi ha hagut més tallers, però l'ofici mai desapareixerà", sentencia.

Mentrestant, cada matí, el taller torna a obrir. El vidre es recolza sobre la taula i revela les seves esquerdes, les seves necessitats. “El vitrall et parla”, diu Serra. I mentre hi hagi algú disposat a escoltar-lo, a treballar amb les mans i amb paciència, "l'ofici seguirà respirant", defensa.