Sarrià amaga un 'casoplón burguès' que va acabar sent una escola: ara és un centre cívic i es pot visitar
Aquest edifici eclèctic de Sarrià va renunciar al seu passat com a mansió burgesa per convertir-se primer en escola i finalment en un projecte comunitari
Notícies relacionades
Hi ha noms que es hereten i noms que es conquerixen. El de la Casa Orlandai pertany, sense cap mena de dubte, als segons. Perquè "Orlandai" no és el cognom d'un burges, ni el d'un arquitecte famós, ni tan sols el topònim d'un lloc. Orlandai, abans que una casa, va ser un secret.
El heroi imaginari d'una nena anomenada Roser, un personatge "fort, valent i astut" que ho podia aconseguir tot.
La història de l'edifici es remunta, no obstant això, a alguns segles enrere. Es va aixecar sobre els fonaments d'un antic mas del segle XVII, en el que llavors eren les afores de Sarrià.
Un 'casoplón burgès'
La seva història imprevisible va començar el 1870, quan Manuel Galve, un sastre de Terol amb ambició que va acabar com a directiu de la Cros, va encarregar el seu somni burgès a un jove Rafael Guastavino, anys abans que aquest es convertís en "el arquitecte de Nova York".
El resultat va ser una casa eclèctica, una parròquia d'estatus on els sòls de mosaic hidràulic dibuixaven catifes de colors i la llum s'hi filtrava a raig per mitjà dels delicats vitralls modernistes de l'escala. Era la Casa Galve. Un nom de família notable, digne d'un casoplón burgès.
Casa Orlandai
La primera espurna de rebel·lia va arribar als anys 50, quan els seus salons van deixar d'allotjar una vida privada per acollir el murmur col·lectiu de l' Escola Talitha, un far de renovació pedagògica en ple foscor. La casa va començar a vibrar amb un propòsit diferent, a omplir-se d'idees i d'un so de llibertat que les seves parets mai havien conegut abans.
Adeu al cognom Galve
Encara que el seu bateig definitiu, la revelació, va arribar el 1974. L'escola necessitava un nom nou i, en un acte de democràcia sorprenent per l'època, se'l van demanar als nens. Va ser llavors quan una de les alumnes, Roser, va decidir compartir el seu secret.
Va lliurar un paper amb el nom del seu amic invisible, aquell que li donava forces. I en la votació, entre totes les opcions, va guanyar la màgia. Va guanyar Orlandai. En aquell precís instant, la casa es va desposseir del cognom Galve per sempre. La seva identitat ja no residiria en l'escriptura de propietat, sinó en el poder de la imaginació d'una nena.
I la paraula va ser tan poderosa que es va convertir en destí. Quan l'escola es va traslladar dècades més tard, el nom es va negar a marxar. Avui, convertida en un centre cívic que bull d'activitat gestionat pels mateixos veïns, la llum que travessa aquells mateixos vitralls ja no il·lumina la vida privada d'una família, sinó tallers de ceràmica, debats i concerts.
L'elegància caparà de Guastavino segueix en peu, però la seva ànima ja no és la de l'estatus, sinó la de la comunitat.
I colorín colorado… així va ser com Sarrià va perdre una propietat burgesa i va guanyar un centre cívic la identitat del qual va ser somniada per una nena i conquerida per tothom.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
