La mort de Mario Vargas Llosa ve a ser el certificat final dels canvis que s'han produït a la Barcelona cultural en les últimes dècades. Es va anar l'últim escriptor del boom llatinoamericà, però abans ja s'havien anat molts altres. Inclòs nascuts aquí.

En els anys en què vivien a Barcelona l'escriptor peruà i el seu llavors amic i gairebé veí Gabriel García Márquez, tots dos compartien xerrades i esperances amb escriptors barcelonins o instal·lats a Barcelona.

Eren Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Terenci i Ana María Moix, els germans Goytisolo (Lluís segueix viu), Carlos Barral, Rosa Regàs. Per citar només alguns.

Hi havia un caldo de cultiu que alimentaven les editorials tradicionals: Plaza, Seix Barral, i les llavors recentment creades: Tusquets, Anagrama, Península. Diverses d'elles es van agrupar en Llibres de Vincle, un sistema de distribució sense el qual els escriptors no arriben enlloc.

I hi havia més. Algunes figures del món cultural exercien com a dinamitzadors. El més conegut fou Josep María Castellet, però no és menys meritòria la feina exercida per Gonzalo Pontón, primer a Ariel, després fundador de Crítica i ara a Passat i Present.

I la superagent Carmen Balcells, que mereix una crònica apart. 

No era l'única agència establerta a Barcelona. N'hi havia per citar només una més, International Editors, amb un catàleg més que interessant. També hi havia autors i editors centrats en la llengua catalana. 

Entre els segons, Xavier Folch, Joan Agut, Carles-Jordi Guardiola, vinculats a editorials com Edicions 62, Empúries, La Magrana, Proa. En elles van anar apareixent obres de Josep Albanell, Baltasar Porcel, Jaume Fuster, Maria Barbal, Jaume Cabré, Jesús Moncada. 

Uns i altres en oberta i cordial convivència.

D'aquesta activitat donava compte el suplement cultural del diari Tele/eXprés, on col·laboraven Josep Maria Carandell, José Luis Jiménez-Frontin, Joan de Sagarra i altres.

I hi havia pensadors com Emilio Lledó, Manuel Sacristán, Jacobo Muñoz, Xavier Rubert, Eugenio Trías.

Això sembla un inventari per a la nostàlgia. No s'hauria de llegir així. És la constatació que la ciutat va poder ser, malgrat les dificultats relacionades amb la dictadura, un punt de trobada cultural. Viu i dinàmic. I, per tant, que pot tornar a ser-ho. Així doncs, un càntic a la il·lusió i l'esperança.

Enmig va estar el procés i el seu pròleg pujolista, amb la tonteria (l'expressió és de Vargas Llosa) que encara segueix de voler acorralar el castellà i la cultura feta en aquesta llengua. 

Un exemple d'aquesta mediocritat es pot trobar en el lloc en el que el informatiu de TV-3 va col·locar la notícia de la mort del premi Nobel: després d'una ofrena floral relacionada amb l'antifranquisme, feta pel president del Parlament, Josep Rull. Un acte institucional que la majoria de les vegades ni es recull.

Es pot pensar que és mala fe. Però podria ser ignorància. Potser els responsables no hagin llegit res de Vargas Llosa. Ni tan sols el volum Carta de batalla per Tirant lo Blanc, que reflecteix la seva admiració per l'obra de Joanot Martorell.

Bona part dels autors citats van utilitzar unes vegades el castellà i unes altres el català, tant en escriure com en parlar. Terenci va començar escrivint en català i es va passar al castellà. Pere Gimferrer ho va fer a l'inrevés. Eduardo Mendoza ha escrit en ambdues llengües.

Després van arribar les pluges i un sector de la població es va empassar de fer veure que, des de fa segles, en el territori que administrativament respon a la denominació Catalunya, es parlen habitualment dues llengües: el català i el castellà.

Els empassats van ignorar que Barcelona és la capital de l'edició en llengua castellana, la qual cosa en algun moment va facilitar l'edició d'obres en català per a un mercat quantitativament menor. 

Hi ha gent amb el títol de professor que recomana als alumnes que llegin autors en llengua castellana traduïts al català. Ai si algú s'atreveix a fer el contrari en aquesta Barcelona (malgrat els desplaers) bilingüe! Darrere d'aquests mestretes, darrere de la pobresa de TV-3, late un cert odi al castellà que mai generarà un creador de la talla d'un Gimferrer o d'un Vargas Llosa.

Per això no venceran i en el futur vindran altres a revitalitzar la cultura d'una Barcelona lliure i políglota.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial