L'alcalde de Barcelona se sotmetrà avui a una qüestió de confiança motivada per la manca de suports per a l'aprovació dels pressupostos del 2026. La perdrà, però alhora la guanyarà.
La llei estableix que, quan el president d'un consistori se sotmet a la votació del ple amb l'objectiu de tirar endavant els comptes anuals, per ser cessat no n'hi ha prou que l'oposició li negui el suport. Es manté en funcions fins que la mateixa oposició aconsegueix la majoria suficient per substituir-lo.
És un mecanisme que permet donar estabilitat a l'ajuntament i que probablement va ser pensat per uns legisladors que pretenien acotar els efectes de la diversificació del vot, de la dispersió de la voluntat popular en nombrosos grups polítics locals.
És la segona vegada que Jaume Collboni recorre a aquest procediment, i no podrà tornar-ho a fer en aquesta legislatura perquè la llei ho impedeix. Ada Colau també el va utilitzar dues vegades, com Xavier Trias.
Tots tres han tingut majories fràgils, però també és cert que en els quatre mandats que sumen es va mantenir l'estabilitat perquè els grups que van permetre l'elecció de l'alcalde inicialment no van canviar de posició després.
La Constitució, però, no ho permet per al president del Govern ni per als seus homòlegs autonòmics. Els seus redactors no devien tenir prevista la fragmentació de les darreres legislatures. El Congrés sorgit de les generals del 2023 reuneix representants d'11 grups polítics. A l'Ajuntament de Barcelona, en canvi, n'hi ha sis, gairebé la meitat.
Aquestes xifres apunten, aparentment, que seria més necessari un mecanisme de nivellació a la cambra legislativa que a les corporacions locals.
Quan la fragmentació del vot va començar a amenaçar el bipartidisme a Espanya, els especialistes recordaven els sistemes que utilitzen altres països per reforçar els partits que guanyen les eleccions i permetre que puguin governar.
![Entrevista a Jordi Martí Galbis](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2025\/02\/12\/viure-a-barcelona\/923667783_14108864_320x180.jpg"])
Hi ha legislacions electorals que premien el vencedor amb escons addicionals; d'altres estableixen les dobles voltes per concentrar el vot; en algunes també s'utilitzen percentatges mínims alts per entrar a les institucions de manera que en queden fora els de menor implantació nacional.
A Espanya seguim igual que el 1980, tot i que la realitat ha creat una gran paradoxa dins del nostre sistema. Collboni té més estabilitat amb el 24% dels regidors que Pedro Sánchez amb el 35% dels diputats i que Salvador Illa amb el 31% dels escons del Parlament. És un despropòsit.
[Però caldria estar boig per proposar en aquests moments que els grans partits es posin d'acord per modificar l'estructura legal del país per enfortir-ne la governança. Caldria entrar de ple a la Constitució, on es fixa la qüestió de confiança del president del Govern, de la qual es deriva la dels autonòmics.]
