Tito Àlvarez (Barcelona, 1976, mare andalusa, pare asturià), el carismàtic líder de Elite Taxi (2000 treballadors), diu, literalment, que "ha petat". Anys d'activisme des que es va fer taxista el 2014 semblen haver-li passat factura i diu que ja no pot més i que necessita un descans.

L'home arrossega un TDAH (Trastorn d'Atenció i Hiperactivitat) que se li ha desbocat últimament i que li ha fet passar-ho molt malament. Allò del trastorn d'atenció ja ho intuíem en veure que era impossible negociar res amb ell perquè no assimilava les propostes dels polítics o de la ciutadania en general perquè moderes la seva tendència a embolicar-la parda.

Allò de la hiperactivitat era evident, veient la seva capacitat d'obrir diversos fronts alhora.

El nostre Tito sempre ha estat el que es diu "un echao palante". No negaré que la seva actitud combativa hagi estat útil pel seu col·lectiu, però li ha amargat la vida a l'usuari del taxi de mala manera i la seva obsessió per acabar amb companyies com Uber o Cabify ha amenaçat (i ho segueix fent) la supervivència dels conductors de VTC, que es guanyen molt bé la vida a Madrid, però ho passen malament a Barcelona, on Tito ha decidit que són pràcticament uns enemics del poble (Barcelona és, potser, l'única ciutat d'occident en la qual taxis i conductors de VTC són incapaços de conviure civilizadament, i part d'aquest discutible èxit ens ho devem a Tito i als polítics municipals i autonòmics que no volen enemistar-se amb aquests taxistes que, sempre a instàncies del senyor Àlvarez, ja han aconseguit aturar la ciutat unes quantes vegades: recordo una ocupació de la Gran Via en la qual fins i tot hi havia piscinetes de plàstic per entretenir els fills de les hordes de Tito).

Cal reconèixer que el nostre Tito no té preu com a agitador màxim i agent provocateur. I per cuidar del seu, sense preocupar-se mai pel dels altres, és insuperable. Però amb ell, el sector del taxi ha exacerbat l'hostilitat i la desconfiança populars que sempre han existit, potser injustament, entre la població barcelonina.

Aprofitant que l'home dona un pas al costat (i de veritat que li desitjo una ràpida recuperació), potser farien bé els taxistes en buscar-li un substitut capaç de guanyar amics i influir en la societat, com diria el plorat Dale Carnegie.

No es pot estar sempre a la baralla amb la ciutat en la qual et guanyes la vida. I a això a Tito li encantava. Era evident que li agradava donar-se aires de grandesa, o de caudillo peronista, o de working class hero que es feia càrrec amb polítics i gent important. I és que a més de fer-los la vida impossible als ciutadans en general i als conductors de VTC en particular, a Tito li agradava publicitar les seves opinions polítiques.

Quan el maleït prusés, es va acostar als seus responsables per fer-se fotos i fanfarronejar de contactes en altes esferes. Després va tenir la brillant idea d'exigir un català guai als seus companys de feina, obligació de la qual aparentment ell estava exempt, ja que mai l'hem sentit dir ni una frase en aquest idioma.

Suposo que tantes ambicions juntes (liderar el sector del taxi, exterminar les VTC, mostrar el seu perfil polític confús, plantejar constantment pulsons a les institucions... En, en definitiva, haver triomfat en la vida, ser algú) li han acabat passant factura, i d'aquí la seva actual retirada (encara que és molt capaç de quedar-se a l'ombra, mangonejant).

Per bé de Barcelona i dels seus taxistes, que a la llarga acabarien pagant els mètodes expeditius del senyor Àlvarez, espero que el nou mandatari d'Elite Taxi sigui algú més obert al diàleg i a la negociació que l'inefable Tito, amb qui intentar arribar a acords se semblava molt a la inútil activitat de parlar amb les parets.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial