Reconeixer el passat per encarar el futur. Va haver-hi alguna cosa profundament subversiva en l'acte organitzat el passat dimecres a l'Ajuntament de Barcelona, amb el qual l'alcalde Jaume Collboni va homenatjar a tots els seus predecessors des de la recuperació de la democràcia.

Els retrats de Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau pengen des d'aleshores en les parets de l'Ajuntament com a símbol del que són: “Un tros de la història de la ciutat”, en paraules de Collboni. No és l'única història, probablement ni tan sols la més important; però sens dubte essencial, en cadascun d'ells, perquè Barcelona sigui avui la ciutat que és.

La filosofia del realisme existencial em va ensenyar en els meus anys moços que som fruit de tots els avatars del camí, també dels errors, els entrebancs i fins i tot les trepitjades, que sempre hi ha algú disposat a posar-les.

La Barcelona d'avui és fruit d'aquesta Galeria dels Alcaldes, situada des del passat dimecres al passadís que porta a la Sala del Bon Govern, un dels espais nobles de l'edifici històric de l'Ajuntament.

Impossible d'imaginar una escena semblant en altres indrets. No ja a 600 quilòmetres; ni tan sols a l'altra banda de la plaça Sant Jaume, per molt que s'esforcí Salvador Illa en anestesiar les ferides deixades pel procés. Ho va intentar, però als ex presidents els van haver de rebre un per un, i per cadascun va haver-hi una polèmica.

Cap podrà argumentar que no hagi hagut fregadisses entre Collboni i Colau; o Collboni i Trias; o Trias i Colau; o Hereu i Trias…. Seguim?. I, tanmateix, es va imposar la institucionalitat. O potser sigui una simple qüestió d'educació, vés a saber.

Institucionalitat i educació, dos conceptes profundament demodé en aquests temps que corren. Ho demostrava quan encara no havien passat ni 24 hores la líder de la CUP, Laia Estrada, intentant encendre el Parlament trencant una fotografia del Rei Felip VI.

Diem intentant perquè l'escenificació no va passar d'una boutade que els catalans tenim massa vista. No tindrà les conseqüències d'una escena igual de grotesca, aquesta protagonitzada pel president de Vox del Parlament balear, que ara afronta conseqüències penals per fer el mateix amb la imatge de les víctimes del franquisme.

Per no parlar de l'espectacle en què s'han convertit les sessions de control al Govern al Congrés dels Diputats. No és que no se sentin, és que fan el possible per impedir el discurs del contrari amb un macarrisme impostat que dubto que convençi ningú.

Una deriva que va començar quan un tal Gabriel Rufián es va fer un lloc a l'hemidicicle a cops de fotocopiadora. Quin graciós semblava tot aleshores, ¿veritat?

El respecte a les institucions no està de moda. En temps de polítiques populistes a mida de Tiktok, una galeria de retrats sona antiga. Molt antiga. Però no deixa de ser gratificant que el govern local recuperi les millors formes del passat per tornar la política a l'espai del debat i la confrontació d'idees de forma civilitzada.

Aquell dimecres, el líder del PP, Daniel Sirera, va fer públic que no assistiria a l'homenatge per la seva discrepància amb Ada Colau i el seu llegat. Però es va preocupar que el Grup Popular estigués representat a l'acte per un dels seus regidors. Institucionalitat al capdavall, des de la més profunda discrepància.  

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial