Barcelona està sitiada: per dins i per fora. Entrar i sortir d'ella és cada dia més difícil i moure's, igual. Una part de la responsabilitat de l'aïllament és atribuïble a Adif, la qual pèssima planificació i gestió es tradueix en el mal funcionament dels trens de Rodalies que haurien de ser els que més persones transportessin.

La gent segueix culpant a Renfe per inèrcia, però el verdader responsable, la majoria de les vegades, és l'empresa que gestiona (per dir-li d'alguna manera) la infraestructura: vies, catenàries, estacions.

Tampoc són una meravella els autobusos que enllacen Barcelona amb la seva immediata perifèria. En part perquè estan planificats pensant que els serveis ferroviaris funcionen millor i en part perquè una de les sorpreses que es va trobar el primer tripartit és que la majoria de les línies d'autobús havien sigut licitades i adjudicades a anys vista poc abans que CiU perdés les eleccions.

Debate sobre movilidad metroplitana en el marco del II Foro Barcelona Desperta

Aquestes adjudicacions les va fer el mateix govern de la Generalitat que va promoure, l'any 1999, una obra que els barcelonins porten gairebé un quart de segle patint: la línia 9 del metro. Hauria d'haver entrat en funcionament el 2004, però aquí segueixen els seus pous, les seves excavadores, les seves obres. Incordiant.

La línia 9 del metro, mal planificada i pitjor construïda, és la veritable herència de Jordi Pujol per als barcelonins: 25 anys de pols, soroll i caos.

Afortunadament, no ha suposat víctimes, com va passar amb l'Eix Transversal, una obra mortal, això sí, molt inaugurada. A cada tram s'organitzava un àpat de croquetes.

Un convoy de metro en una estación de la L10 Sud / TMB - Archivo

Així que, als problemes que assetgen qui pretengui entrar o sortir de Barcelona pels avingudes que la separen del món, s'afegeixen els inconvenients de desplaçar-se per una ciutat bloquejada aquí i allà.

Ni tan sols el Barça pot entrar ja a la ciutat i ha de jugar els partits a Sant Joan Despí. Clar que, en aquest cas, és perquè la junta va adjudicar les obres a una empresa sense experiència (ni personal a Espanya, per això estan les subcontractes) que, suposadament, havia d'abonar un milió d'euros per setmana de retard.

Diners que, Joan Laporta sabrà per què, el club no sembla reclamar.

El Govern de la Generalitat, que des de fa anys té competències en la gestió dels trens, acaba d'anunciar a Adif que les obres que es facin han de tenir presents els usuaris. Ja era hora que algú s'adonés que sense atendre a la ciutadania tot careix de sentit!

I, tot i així, una cosa tan evident no s'aplica ni tan sols en les petites (en comparació amb les ferroviàries) obres urbanes. Els ajuntaments (el de Barcelona, però també els altres) rares vegades tenen en compte l'impacte dels treballs sobre els veïns.

De vegades, fins i tot se'ls menteix, sobretot si les eleccions no estan a prop. Com a exemple, valgui una nota del districte de Les Corts als residents al carrer de Galileu dient-los que plantaria al maig (perquè eren treballs prioritaris) uns arbres que fa dos anys esperen ser plantats.

A mitjans de setembre, res de res. Ni tan sols explicacions, molt menys disculpes.

Ha de ser que els responsables municipals de les obres no comparteixen la idea del govern de la Generalitat que atorga prioritat a les persones. O que només reparen en la gent en període electoral.

I no és només Adif (o les empreses que treballen per Adif) qui ignoren l'existència d'usuaris i veïns.

A Barcelona, a més de la molèstia de la línia 9, que s'afegeix al patit amb les obres del AVE, amb els retards gairebé eterns en Sagrera i Sants, alguns veïns suporten com poden un altre projecte faraònic, la prolongació de FGC de plaça d'Espanya a Gràcia, fet per les males, sense la menor consideració a qui viu a les seves immediacions.

Que cal fer obres, que cal mantenir les fetes, resulta imprescindible. Evidentment. Però el criteri adoptat per la conselleria de Territori per als treballs d'Adif s'hauria de fer universal. Primer, les persones; després es mouen les pedres que calgui moure. I estorbant el menys possible.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usando intel·ligència artificial