Aquesta setmana s'ha presentat a Barcelona el llibre De l'Empordà al món, escrit per l'economista Xavier Ferrer. Narra diversos viatges fets amb diversos amics quan tots ells eren una mica més joves: Marroc, Algèria, Orient Mitjà, Sudan, Índia, Tailàndia, Nepal, Birmània.
Eren altres temps perquè, com van explicar alguns dels que van intervenir en la presentació, era gairebé un altre món, de manera que avui no es podrien repetir els viatges que el llibre narra.
Han canviat tant les coses que alguns d'aquests països ja no existeixen amb les fronteres d'aleshores i d'altres han canviat fins i tot de nom, com Birmània, avui Myanmar.
Viatjaven perquè “el món era massa gran per quedar-se quiets” en una Barcelona en què, a més, fins i tot en el transport públic estava prohibit treure el cap a l'exterior. Sortir, doncs, era un acte de rebel·lia que generava (ho va explicar el presentador, Anton Espadaler) aprenentatge i coneixement. I llibertat.
I a la tornada s'era diferent. Per sempre.
També Barcelona havia canviat i ha continuat canviant.
Ho assenyalava fa uns dies Eduardo Mendoza: de la ciutat de la seva joventut ja en queda poc. I, nostàlgia a part, és probable que molts d'aquests canvis hagin estat per bé.
Avui els barris de la perifèria ja no són purs dormitoris. Avui ja no tots els solars són pastura de la construcció. Avui, encara que els barcelonins es queixin amb raó de molts problemes, hi ha més neteja, més espais públics, millor transport públic. Fins i tot hi ha platges, encara que els temporals se les emportin de tant en tant.
Però altres elements mostren que no tot ha anat a millor. Un d'ells és la sembra generalitzada de pilons que ha hagut de fer l'Ajuntament de Barcelona, conseqüència de l'incivisme d'alguns dels seus veïns.
Gairebé no hi ha carrer que es lliuri d'aquests pilonets metàl·lics horribles que, a més, duren un sospir.
Els instal·lats a la calçada per salvaguardar el pas dels autobusos pel carril reservat cauen paulatinament colpejats pel trànsit.
Els posats a les voreres per impedir que siguin utilitzades pels vehicles, acaben tombats per qui no respecta la prohibició.
Contribueix decididament al seu enderroc que siguin utilitzats per milers de gossos com a punt de suport per fer les seves necessitats, de manera que s'accelera la corrosió de la base.
Els uns i els altres són, a més, fàcilment esquivats per les motos.
El problema arrenca, com assenyalava Espadaler en parlar dels mons visitats per Xavier Ferrer i els seus amics, de l'increment demogràfic: un càncer beneït per l'Església catòlica que continua condemnant la planificació familiar.
La Terra té avui la mateixa extensió que quan estava ocupada per menys de la meitat de la població actual. El resultat és la depredació paulatina de tot i, sovint, el conflicte per l'espai.
Ho diuen els etòlegs després d'analitzar el comportament de les rates i ho corroboren els humans que poblen les obres de Joseph Losey.
Barcelona també ha crescut en població. Tant en residents com en visitants. Hi caben tots? I si no hi caben a qui s'expulsa?
De moment s'expulsa a qui no pot quedar-se a viure-hi i necessita instal·lar-se en una nova perifèria que s'expandeix per una àrea metropolitana ampliada fins a Blanes, pel nord, i El Vendrell, pel sud, i que arriba fins i tot a Girona i Tarragona, on resideixen això que s'anomena commuters.
Aconsegueixen un habitatge una mica millor a canvi de passar hores senceres al tren. Van i venen sense arribar a ser ni viatgers ni turistes.
Treballen i consumeixen en una Barcelona que ja no és la seva ciutat i on el barri de Sant Ildefons a Cornellà ja no pot convertir-se, com a la novel·la Els mars del Sud, de Vázquez Montalbán, en un refugi més a mà que les terres llunyanes.
Però si, com va sostenir Espadaler, no hi ha aventura sense risc, Barcelona s'està convertint en un lloc ideal. Una ciutat plena de cares desconegudes on viure el petit perill dels furts o el més gran de ser atropellat entre piló i piló.
Ja no cal viatjar a la selva amb matxet. N'hi ha prou amb sortir al carrer i anar esquivant els pilons.
