L'home que xiuxiueja als senglars

Albert Aymamí (Barcelona, 1951) és un prestigiós fotoreporter barceloní tranquil·lament jubilat. L'any 1988, es va mudar a una casa en ple bosc de la Floresta, barri de Sant Cugat del Vallès. Ara és la zona zero de la pesta porcina.

Però la seva vida no ha canviat. Perquè des que va arribar al seu apartat lloc, conviu amb els senglars. Fins al punt que l'esperaven als matins quan sortia a llençar les escombraries al contenidor.

Persona tranquil·la, mai s'hi ha enfrontat i “ja gairebé són com mascotes”, ironitza. Des de casa seva i el seu hort ha vist l'evolució de l'espècie. “Aquí l'Obèlix seria feliç, sempre aniria amb dos senglars sota els braços”.

Recorda que, quan encara no tenia el terreny tancat, es passejaven pel seu hort. Home de caràcter calmat, mai ha tingut cap encontre que hagi de lamentar. “El primer dia que en vaig veure un em vaig espantar. Però després t'hi acostumes”.

En aquells primers anys, encara no hi havia enllumenat elèctric pel seu carrer. “A les nits la foscor era total i quan caminava des del cotxe fins a casa portava un mànec d'aixada, per si de cas”. Va tenir sort i no el va haver d'utilitzar.

Conviu amb els animals prenent les precaucions necessàries. “Sempre els he tractat amb molt de respecte. És un animal salvatge i no me'n refio. Especialment si apareix una femella amb els seus garrins. Es tracta que no se sentin acorralats”.

A l'estiu canvia el panorama. “Com que els senglars acostumen a sortir de nit, quan ets al jardí o amb les finestres obertes se senten rondar pel tancat”. Gairebé sembla que els agradi la televisió i la música. “Amansa les feres, es diu”.

La vida entre senglars ensenya moltes coses. “Quan la covid es van multiplicar perquè no hi havia pressió urbana sobre el bosc. Després, amb la sequera, no n'hi havia tants i remenaven la terra buscant aigua i arrels”.  

Com que l'instint bàsic del fotoreporter no té ni vacuna ni remei, guarda fotografies divertides i sentimentals. En algunes se'ls veu passejant per casa seva. En una altra, tota una família de senglars està menjant sota un cartell independentista d'aquell 17 d'octubre (la que il·lustra aquesta opinió).

Per ara, malgrat alarmes, alertes i prohibicions a la seva zona, la seva vida segueix igual i ningú l'ha molestat. “Diuen que ha arribat la UME. Jo no l'he vista. Deuen estar estudiant el cas a la veïna Universitat Autònoma de Bellaterra”, bromeja.

Parlant d'estudis científics, es mostra escèptic sobre la primera teoria que sostenia que la pesta va començar a causa d'un entrepà de xoriço llençat al bosc.

Després, es va difondre la hipòtesi que el primer contagi va tenir lloc paradoxalment als laboratoris del Centre de Recerca en Sanitat Animal, situat al campus de la Universitat.

“Potser van ser ells els que es van deixar l'entrepà a mitges”, riu. Una nit va veure que un helicòpter sobrevolava el seu cel. “No sé què buscaven, suposo que senglars”, afegeix.

De moment, no ha divisat els sis agents forestals i els cinc gossos enviats per Isabel García Ayuso.