Tornant al civisme

Als carrers d'una gran ciutat, un pot fer el que vulgui. Dins d'un ordre. I per salvaguardar aquest ordre, els ajuntaments solen establir unes normes de civisme i multar convenientment aquells que se les saltin. Per exemple, a ningú se li hauria d'acudir anar en pilotes per Barcelona a l'estiu i amb la titola penjant, per molt que la calor apreti.

Però, fa uns anys, aprofitant que ningú havia inclòs el nudisme a la normativa (per considerar-ho una cosa de sentit comú), a alguns éssers lliures se'ls va acudir que s'estava molt bé en boles, passejant pel centre de la ciutat. Entre tots ells, va brillar amb llum pròpia un senyor ja gran anomenat Esteban (que en pau descansi, ell i nosaltres), qui va descobrir que s'estava molt bé deambulant tal com Déu el va portar al món i lluïnt, de pas, el seu enorme badai, embellit per un gruixut anell que li travessava el prepuci.

Alguns il·lusos vam pensar que el sentit comú que li faltava a l'Esteban li sobraria al consistori i que ens alliberarien d'ell i del seu membre espectacular amb piercing a la punta, però com que la mesura anti nudisme no figurava per escrit a la normativa, l'acció municipal es va reduir a avisos i recomanacions perquè deposés la seva actitud, admonicions que el bo d'Esteban es passava pel forro (part de l'esquerra es pronunciava a favor seu).

Passat un temps prudencial, a l'Esteban li van començar a caure les multes, cosa que va ser fonamental en la seva reconversió tèxtil. Però aleshores, l'Esteban ja s'havia convertit en un símbol de la Rambla (com la Moños o el Sheriff, però sense roba) i els turistes es mataven per fer-se fotos amb ell per després tornar a Birmingham i explicar als amics que, efectivament, Barcelona era Can Pixa.

L'actual ajuntament acaba d'aprovar les seves noves normes de civisme, encaminades a dissuadir nudistes, pixaners urbans, borrachots, gentussa acostumada a apallissar la parella, amos de gossos que no recullen les deposicions de les seves bèsties i altra ralea de donar curs a la seva insania social a la nostra estimada ciutat.

Hi haurà multes, superiors a les que fins ara s'imposaven. I espero que ho hagin apuntat tot a la seva llista d'activitats incíviques i hagin inclòs opcions rupturistes com la ingesta d'excrements a la via pública, el passeig de gossos humans a càrrec d'estrictes dominants embotides en roba interior de làtex i altres desfogaments contra la pràctica dels quals no tinc res, mentre es faci en privat. Cal apuntar-ho tot perquè mai saps per on et sortirà la ciutadania en aquests temps tan legalistes.

Deixant de banda el tema dels espontanis urbans, em complau especialment de la nova legislació això d'ampliar l'horari de les terrasses dels bars, tema que portava de cap al meu amic Roger Pallarols, cap del gremi de restauració de Barcelona.

Les terrasses d'Enric Granados (equivalent etílic de la Casa Orsola) havien concitat l'odi d'uns quants veïns que s'havien sortit amb la seva a l'hora de retallar-los l'horari, que consistia a tancar a les onze entre setmana i a les dotze el cap de setmana. Amb les noves mesures, la cosa s'allargarà fins a les dotze i la una respectivament. No és gran cosa, però alguna cosa és alguna cosa.

I és que en una ciutat on la gent acaba de sopar a les deu o a les onze, quin sentit tenen aquests horaris? Si estiguéssim a Hèlsinki o Reykjavík ho entendria, però a Barcelona, on fa bon temps gairebé tot l'any, a qui se li acut enviar la parròquia a casa a les onze de la nit?

No és fàcil regular l'oci en una ciutat com la nostra. Cal demanar comprensió als veïns i als juerguistes. Però per una hora (o dues) més d'alegria a les terrasses, no crec que els llogaters d'Enric Granados tinguin la sensació de viure a Benidorm.