La ciutat de Barcelona necessita un impuls, diuen els dirigents de ERC. A la mateixa hora i sense inmutar-se afegeixen que negociar els pressupostos de la ciutat no és especialment urgent. Els pressupostos són l'aliment d'una institució de serveis com és l'Ajuntament de Barcelona, però per a ERC, no corre pressa. Abans han de resoldre els seus problemes interns, que aquests sí que són importants pels barcelonins.

Mentrestant i per marejar la perdiu, Elisenda Alamany ha proposat crear un hub del català per incidir en el seu ús en les noves tecnologies. Quan ERC (i Junts) parlen d'impulsar l'ús de la llengua catalana ja se sap el que estan dient: cal imposar-la a tot fill de veí. Això sí, en nom de les llibertats públiques.

La darrera onada del baròmetre de Barcelona recull els percentatges de parlants habituals en les dues llengües majoritàries en la ciutat: el català (45,7%) i el castellà (49,5%). A que el castellà vagi per darrere s'agafen els independentistes per dir que el català es troba en una situació d'emergència. Pitjor que mai. Que sigui una falsedat manifesta no els impedeix repetir-ho. El conte de la llàgrima gairebé sempre ven bé.

És impossible afirmar sense avergonyir-se que l'ús del català té ara més problemes que durant els anys de la dictadura. Avui ningú impedeix a ningú parlar en català on li vingui de gust, incloses les institucions. Més encara: algunes semblen voler oblidar-se de la part de la població que parla en castellà.

Per les xarxes circulen consignes promocionant que no es comprin als comerços que no atenguin en català. Això és alguna cosa que pot fer qualsevol. En temps de la dictadura ni tan sols s'hauria pogut proposar una mesura d'aquest tipus. ¿Què molta gent no l'adopta? Serà perquè dóna més importància al preu i a la qualitat que a la llengua en què es realitzi la transacció.

Al que no semblen disposats els independentistes és a la reflexió. S'entén: el pensament crític i autocrític no és una de les característiques del fanatisme. Però si més de la meitat de barcelonins, lliurement, fan servir com a llengua habitual el castellà, potser sigui perquè l'independentisme utilitza la llengua com una amenaça.

Les dades sobre la llengua habitual per franges d'edat són molt clares. Només entre els majors de 64 anys el català és dominant (55,7%). En la resta i llevat d'un empat tècnic, en la franja que va dels 25 als 34, s'imposa sempre l'ús del castellà. Sense que ningú imposi res. Cadascú fa, en això, el que li dóna la gana.

Que la joventut s'allunyi de l'ús del català (malgrat les polítiques educatives d'immersió) igual té algun significat. Potser percebre'l com una obligació genera actituds de rebuig.

La insistència d'ERC (i Junts i AC) que el català ha de ser imposat a la població és tan absurda com la pretensió de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola que els hispanohablants escriguin "güisqui". Imposar un mot ha resultat sempre una missió gairebé impossible. Imposar l'ús d'una llengua resulta més difícil encara. Perquè, a més, és una pretensió sense fonament.

La idea de l'independentisme que a cada nació (amb el difícil que és definir nació i posar-se d'acord en això) correspon un únic idioma no aguanta la prova del cotó. En la majoria de nacions (incloses les que són Estat) es parlen diversos idiomes. L'única llengua franca és l'anglès mal parlat, però que serveix com a via de comunicació en gairebé tot arreu.

Empenyar-se a donar prioritat a la qüestió lingüística quan la ciutat ni tan sols disposa de pressupostos amb els quals enfrontar el dia a dia és discutir l'adob de l'amanida sense prestar atenció a les hortalisses. Pur bizantinisme. O el que és pitjor, utilitzar la llengua com a instrument per tapar les pròpies vergonyes. Un exemple: ¿El paper de Junqueras en la campanya contra Ernest Maragall?

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial