Com un regal de Reis amb retard, aquest passat dimarts anunciava pròdig el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, que el Govern desemborsarà 7,2 milions d'euros en la compra de la Casa Gomis-Bertrand, una de les joies de l'arquitectura catalana del segle passat.

Obra d'Antoni Bonet i Castellana, -responsable d'un altre edifici singular probablement més gravat a la retina de molts lectors: el Tribunal Constitucional- la Casa Gomis és un dels millors exemples de l'arquitectura racionalista al nostre país.

Declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 2021, el seu valor arquitectònic i patrimonial ofereix poques dubtes. La casa es disposa sobre una plataforma artificial elevada amb la qual l'arquitecte domestica el territori usant la geometria de formes ondulades que dóna caràcter a l'obra. 12 arcs que cobreixen les estances i insereixen l'edifici en el paisatge de la pineda mediterrània en perfecta harmonia. 

Destacava el ministre Urtasun aquesta setmana, en anunciar la compra, que aquesta adquisició permetrà preservar i difondre un immoble clau de l'arquitectura catalana, vinculat al "meravellós entorn natural de La Ricarda".

Vol amb la compra que la Casa Gomis torni a ser pol d'atracció d'artistes i intel·lectuals, com ho va ser després de la seva inauguració als anys seixanta del segle passat, donant refugi a no pocs membres del Club 49.

Hereus d'una saga que enfonsa les seves arrels en la burgesia que va donar esplendor a la Catalunya modernista, el matrimoni Gomis-Bertrand va fer honor a l'herència no només amb l'encàrrec a Bonet, sinó també amb el seu paper posterior d'amfitrions del poc que es movia en termes artístics en aquella Espanya franquista que començava a intentar sortir del túnel.

Dit això. Res que objectar al valor artístic i patrimonial de la darrera adquisició del Govern. Però anem a aturar-nos en aquesta concentració no fortuïta: el "meravellós entorn natural de La Ricarda". 

Ernest Urtasun, ministre de Pedro Sánchez i home de confiança de Yolanda Díaz és també el dirigent amb més projecció dels Comuns. Aquest partit que s'ha erigit, amb permís d'ERC, en principal opositor a l'ampliació de l'aeroport d'El Prat.

També és el partit de Lluís Mijoler, alcalde d'El Prat, -que ara es retira-- l'únic municipi de cert pes que continua en mans dels Comuns després de la derrota d'Ada Colau. Una alcaldia que ha passat successivament per les mans del PSUC, ICV i ara els Comuns.

Tot un bastió, que ara lluita per mantenir el seu caràcter agrícola i l'espai natural de l'estany -artificial- de La Ricarda a compte dels pingües beneficis obtinguts d'un aeròdrom que El Prat no vol veure ampliat.

I aquí em assalten els dubtes sobre la innocència de la darrera adquisició del Ministeri de Cultura. La Casa Gomis es situa entre el final de la tercera pista de l'aeroport i la platja d'El Prat, un lloc que la va fer inhabitable des de la construcció de la pista pel soroll del constant trànsit d'avions.

La seva venda ha estat, per tant, la millor de les notícies pels hereus d'aquesta joia arquitectònica. Però no deixa de resultar cridaner l'entusiasme per l'arquitectura d'un ministre que va preferir anar al circ que contemplar en primícia la reconstrucció de Notre Dame de París -amb tots els meus respectes al major espectacle del món-.

O la generositat d'un ministre del partit d'Ada Colau amb una herència tan burgesa com la de la família Gomis-Bertrand. Per això, potser amb excessiu celo, els periodistes testimonis de l'anunci d'Urtasun li van preguntar amb insistència quanta veu en la Casa Gomís com a barrera a una futura ampliació de l'aeroport d'El Prat.

Una inquietud que a mi, ho confesso, també em trontolla.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial