Governar. Prendre decisions, amb àrees de responsabilitat. Una mandra en aquests temps. El més satisfactori és estar, sense assumir res, llençar reprotxes i assenyalar a l'adversari, perquè gairebé no pugui respirar. A això es dedica ara Esquerra Republicana, atrapada pels seus pors i la falta de personalitat.
No es podrà negar que ho té difícil. Junts per Catalunya, que no deixa de ser Convergència, amb alguns afegits, pressiona tot el que pot. I el resultat és que la governabilitat, a l'Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya, suposa un gran esforç. O és gairebé impossible.
A Barcelona, l'alcalde Jaume Collboni pot exhibir que governa gairebé sense oposició. És cert, com assenyalava Metròpoli aquest dilluns, que el primer edil arribarà al mig del seu mandat, al maig de 2025, amb certa facilitat. En solitari. No tindrà socis fins a aquest moment, i ja es veurà si Esquerra decideix o no entrar a l'executiu local. Però allò lògic, allò raonable –en democràcies sanes i estables—és que un govern tingui majories per aprovar pressupostos, per tirar endavant projectes ambiciosos. Un govern que es formi a partir de la participació de diversos partits polítics. I Collboni necessita aquests possibles socis, perquè el PSC només compta amb deu regidors.
Governar és costós. No es pot ni es deu contentar a tothom. Hi ha interessos creuats i està bé que sigui així. Un partit és seriós quan assumeix la gestió del dia a dia, quan sap que no podrà satisfer al seu propi electorat, quan entén que ha de dialogar i entendre’s amb el seu adversari ideològic.
Esquerra, que havia superat aquesta barrera psicològica, i volia formar part de l'equip de govern de Collboni, ara no sap què fer. Els seus pors han aparegut de nou. ¿Ho ha de subordinar tot al que succeeixi al Parlament? Per a Esquerra governar a Barcelona no deuria ser anecdòtic.
Per raons històriques, els republicans saben que la capital catalana va ser la gran base pel partit quan va governar la Generalitat als anys trenta. Els quadres, els tècnics i les idees sorgien de l'Ajuntament barceloní.
Per a Collboni pot ser còmode seguir així. Oriol Junqueras, líder, una vegada més, d'ERC, pot pensar que actuant d'aquesta forma complica les coses al PSC. Però, en realitat, es les complica al seu propi partit. ¿De què li serveix a un barceloní votar a ERC, si els seus regidors no són visibles, si no defensen des del govern local una determinada política?
Actuar en positiu hauria de ser ja la gran prioritat dels partits polítics, deixant aquesta funesta pràctica de posar tots els obstacles a l'adversari, paralitzant amb això la vida diària de les institucions. ¿Com es pot estimar Barcelona o Catalunya si es paralitza la governabilitat?
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial