Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i Cambra de Comerç han presentat un estudi força triomfalista sobre l'evolució econòmica de Barcelona i el seu entorn, en la mesura que aquesta regió s'ha convertit en un destí molt preferent de les inversions tecnològiques i les apostes innovadores.

Encara n'hi ha de millors, però les dades són molt positives. Un bon lloc per invertir alhora que adequat per desenvolupar nous projectes de base tecnològica i de coneixement. Sens dubte l'ecosistema resulta atractiu en molts sentits, amb bons centres universitaris i de recerca alhora que seu d'empreses punteres.

Tampoc cal desmerèixer les bones condicions de vida que ofereix, per a aquells que se'l puguin permetre. En l'últim decenni, les inversions multipliquen per sis les obtingudes en el decenni anterior. Existeix un potent bioclúster, institucions de salut de referència, bones universitats, centres tecnològics, un ecosistema emprenedor...

Tot plegat ha fet possible convertir-se en el vuitè hub europeu en captació tecnològica i sin discussió en el primer d'Espanya. Dades que es poden reforçar en els pròxims anys en la mesura que el país es concentri en polítiques positives i abandoni definitivament ensinistraments que ens han descentrat.

Barcelona, en el seu sentit més ampli, és una gran urbs però que com a tal adoleix de problemes estructurals que l'eufòria dels números presentats no hauria de maquillar. Té un gran problema amb la turistificació la qual no pot ser la gran aposta econòmica i social cap al futur de la ciutat perquè empitjora les condicions de vida dels ciutadans i la converteix en un parc temàtic cap al qual són desviades inversions que haurien d'anar en favor, precisament, d'apostes econòmiques que generin valor.

Vinculat a això, la ciutat té un immens problema d'habitatge, tant de manca com de preu. Barcelona no pot ser només per a turistes, expats i empleats tecnològics. Per a això, perd la seva essència i la possibilitat que es pugui viure en ella. No pot continuar expulsant ciutadans, impedir l'emancipació de joves i desplaçar la activa i rica vida ciutadana cap als marges. Tampoc resulta sostenible el nivell de pobresa i exclusió que conviu amb la riquesa. Un 25% dels qui hi habiten, estan per sota del llindar de pobresa.

Certament, vivim en un món focalitzat en grans ciutats que a l'hora que aquestes configuren potents entorns metropolitans. El més significatiu passa en els espais urbans, sempre ha estat així.

Però s'hauria d'evitar que el caràcter metropolità de Barcelona, del seu creixement quantitatiu i qualitatiu, de la seva capacitat d'atracció, fes al costat del país o sense estar vinculat a ell. S'hauria d'evitar l'esgotament, el despoblament del territori per estar lastrat des del punt de vista dels serveis, els recursos i les oportunitats.

No es tracta de recuperar el mancat argument de l'"equilibri territorial" que a vegades la Catalunya més tradicional i d'arrel carlina ha utilitzat per qüestionar el paper de la ciutat de Barcelona en la mesura que era progressista i que no se la controlava políticament.

La seva capacitat tractora resulta incuestionable i absolutament necessària, a l'hora que un orgull per a tot el país. Però Catalunya, convindria no oblidar-ho, posseeix pols d'atracció i d'innovació molt rellevants que haurien de tractar-se de manera articulada, com un tot. Hi ha un potent hub universitari i petroquímic, metropolità, a Tarragona-Reus.

Existeix un paper fonamental vinculat a l'agricultura i a la investigació en aquest camp a Lleida. Com al voltant de Girona existeix un potent pol de desenvolupament. Sense oblidar l'eix alimentari i de coneixement que conformen Vic-Manresa.

La força de Catalunya ha estat fins ara la seva unitat, les sinergies que es creen entre territoris i ciutadans en un país divers, però petit i suficientment manejable en el qual res està a més d'una hora de distància. Vé de lluny el concepte de Catalunya-ciutat que va desenvolupar Gabriel Alomar i que després va fer seu l'esquerra catalana.

Pasqual Maragall va ser un gran defensor de la idea. Catalunya mai va ser, ni hauria de ser, una conurbació barcelonina envoltada d'un immens territori "natural" per a la funció d'oci de la població urbana els caps de setmana, per extasiar-se amb el paisatge. És i hauria de continuar sent un gran país en el qual es pugui treballar i viure en ell amb les mateixes garanties de serveis i les mateixes possibilitats d'ocupar-se en activitats productives tecnològiques i innovadores en qualsevol lloc que habitím.

L'articulació, la configuració d'una potent xarxa ens farà més forts que un mer trasvasament centralitzador. El repte no hauria de ser competir amb Madrid en dimensió i en capacitat d'escorcollament, sinó en construir un país fort i capdavanter en el desenvolupament.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial