Segurament em equivocaré perquè no estic en els enrenou dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona, però tinc la sensació que les comptes municipals no s'aprovaran.

Només hi ha un resquici possible, des del meu punt de vista, perquè els grans números del consistori puguin passar amb èxit pel ple municipal. I aquest resquici és, ni més ni menys, que els possibles aliats de l'alcalde Collboni es comprometin amb el prioritari i deixin les frivolitats de l'accessori. O sigui, el resquici és tan minúscul que per això arribo a la conclusió que al 2025 es mantindran la pròrroga del 2024.

És cert que l'alcalde pot recórrer a la moció de confiança, però només ho pot fer dues vegades en un mandat. I va recórrer a la cosa l'any passat. Dubto que Collboni vulgui repetir el moviment. No perquè no surti, que sortiria, sinó perquè segurament vulgui esperar al 2026 per encarar el final del seu mandat amb nous comptes.

I se'l pot permetre, perquè els pressupostos del 2024 eren prou expansius com perquè el 2025 no coixeji. No és igual que un nou pressupost però s'hi assembla molt, i més amb les ordenances fiscals aprovades.

Els socis estan pensant més en el seu futur que en el present dels barcelonins. ERC s'ha posat estupenda i ara diu que s'ho plantarà entrar en el govern municipal d'aquí a tres mesos. ¿De debò? Doncs sí, seriosament, o almenys semblaria que tot i que hi ha un acord escrit i tancat des de fa temps entre republicans i socialistes.

Ara no toca, perquè ERC segueix lamiéndose les ferides. Tres mesos són una eternitat i més sense pressupostos, llevat que ERC pretengui que no en hi hagi.

De moment, Elisenda Alamany no vol entrar en el govern municipal perquè això de pactar amb el PSC és gairebé una heretgia. Es fa la remilgada amb llistat d'escrúpols a sobre de la taula.

Escrúpols inexistents en 19 municipis catalans on ERC governa gràcies al PSC; en 9 alcaldies gestionades pels socialistes de la mà de republicans; a les diputacions de Tarragona i Lleida, on ERC va salvar els mobles pel suport socialista; i a l'Àrea Metropolitana de Barcelona on els independentistes, i els comuns, es van esforçar per entrar en el govern metropolità dirigit pel mateix a qui abominen: Jaume Collboni.

I aquí no només ERC va entrar, sinó també Junts per Catalunya que, dit sigui de pas, també governa amb el PSC en 19 consistoris. Les incongruències republicanes també van arribar l'any passat a la Diputació de Barcelona. L'Ajuntament no es mereixia el seu suport però els va faltar temps per recolzar els números de la Diputació. Anem, que el nivell d'escrúpols està per terra.

Algo semblant els passa als comuns que governen la Diputació de Barcelona i l'AMB, però tenen l'atzavara sempre desenterrada a Barcelona perquè el mal perder és el que té. I més quan no es supera. Janet Sanz vol ser una alumna aventatjada de Colau per consolidar-se al seient -llegiu candidatura- que pot perdre si la senyora exalcaldessa torna dels seus anys sabàtics que està dedicant a arreglar el món.

Per això mobilitza als seus, o es mobilitza a si mateixa per autoconvèncer-se, afirmant que els comuns governen des de l'oposició sacant a relucir en la negociació tot tipus de propostes que no poden ser acceptades per algú que, simplement, vol governar i tornar a posar la ciutat al mapa.

No ho té fàcil Collboni perquè les prioritats de Barcelona i les dels possibles socis no quadren. Per això, sóc pessimista. Millor que ens prepararem per un any sense pressupostos perquè ni Alamany ni Sanz estan per la feina. La seva preocupació es centra en elles mateixes i en el futur de les seves organitzacions.

Veiem en aquest futur què pesa més. Si no arribar a acords -això també val per a Catalunya- per dinamitar l'estabilitat d'un govern d'esquerres, o aconseguir consensos en aquesta esquerra que té un enemic comú que ve en forma de populisme d'ultradreta, amb el preuat suport de la dreta de "tota la vida" -PP i Junts- que té por de veure's aniquilada per la marxa dels nous temps.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial