Tot és normal. Tot s'ha interioritzat, i, lentament, les institucions van perdent legitimidad, perquè els electors no entenen que les rivalitats polítiques acabin sent el més important. Una ciutat, un parlament autonòmic, un govern central, han de tenir pressupostos. Cada any. És el funcionament d'aquestes institucions el que està en joc. I els serveis que presten.
En canvi, el missatge que s'ofereix és que tot és relatiu. No passa res. No s'acaba el món. Els sistemes democràtics juguen amb foc perquè oblidem una primera obligació: haurien de ser ‘quelcom eficaços’, resoldre situacions, arribar a acords en benefici del conjunt.
Està clar que les responsabilitats no es deuen repartir per igual. L'Ajuntament de Barcelona no tindrà pressupostos per aquest any perquè els possibles socis del PSC es neguen a secundar les comptes de l'alcalde Jaume Collboni.
Encara que Esquerra s'ha mostrat receptiva, els seus cinc regidors no són suficients. La clau la tenen els comuns, que s'han refugiat a l'oposició i no volen saber res dels socialistes, amb el somni que a les eleccions del 2027 una recuperada Ada Colau podrà optar, una altra vegada, a l'alcaldia.
Els arguments són falsos. La que assenyala el partit de Colau i de Janet Sanz és pura retòrica. Els seus dirigents demanen que es posi en marxa una funerària pública i el dentista municipal, quan no ho van poder implementar en vuit anys al capdavant del consistori, i amb decisions judicials en contra. ¿De veritat són peticions que es llancen amb el propòsit de pactar uns pressupostos amb el PSC?
També és cert que el PSC no pot aspirar a molt més. Va obtenir deu regidors, i amb una votació creuada i antinatural va aconseguir que Jaume Collboni fos alcalde, amb el suport dels comuns i del PP, per impedir que l'alcaldia quedés en mans de Xavier Trias, de Junts per Catalunya.
Descartada la fórmula d'un acord amb Junts, que hauria tingut més probabilitats si Trias hagués quedat en segon lloc, el PSC només podia buscar un tripartit d'esquerres que no acaba de fructificar.
La governabilitat ha entrat en una profunda crisi a les democràcies parlamentàries. El vot fraccionat impedeix la formació d'executius sòlids. Ha passat a l'Ajuntament de Barcelona i també al Parlament, on el socialista Salvador Illa tampoc tindrà pressupostos per al 2005.
Es tracta d'una perversió del sistema, que necessita una reforma profunda. És veritat que les ciutats i els territoris, com Catalunya, tenen una dinàmica pròpia. Hi ha la possibilitat d'acordar partides extraordinàries i la màquina administrativa funciona per sí mateixa. Però si els ciutadans es conformessin amb aquesta situació, ¿què sentit tindria l'existència d'uns regidors i d'un equip de govern?
En el cas dels comuns, ¿de veritat els seus votants desitgen castigar a Collboni, renunciant a pactar els pressupostos de la ciutat? ¿Què guanyen els barcelonins i els electors, en concret, del partit de Colau?
¿No seria més eficaç pactar les comptes i exhibir que prima la responsabilitat, que es desitja que la ciutat vagi endavant i es constata que el PSC necessita de forma imperiosa aquests vots?
Amb Trump ja al capdavant dels Estats Units, amb moltes democràcies liberals en la corda fluixa, els responsables polítics haurien de ser més conscients del que està en joc. No, no és normal que no s'aprovin els pressupostos. No, clar que no s'acaba el món, però un govern ha de tenir com a prioritat tirar endavant els seus comptes públics.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial