De la mà de Podemos, l'esquerra del PSC va aconseguir recuperar el paper destacat que havia obtingut en els primers temps de la democràcia mesurat pels resultats de les generals de 1977 a la província de Barcelona -469.361 vots, gairebé el 20% del total i set diputats- i a l'Ajuntament de la capital -151.288 vots, el 19% i nou regidors-.

A l'any 2015, ja amb Pablo Iglesias com a aliat, tant al consistori -176.337 vots, 25% i 11 actes- com al Congrés -766.889 vots, 27% i nou escons-, va millorar la marca. Producte d'aquesta pujada, es va fer amb l'alcaldia, que va ocupar Ada Colau. A partir d'aquí, tot ha anat de baixada, amb una pèrdua de suports del 25% en les municipals i un 47% en les generals.

Encara que inicialment la líder de la formació anava a orientar-se cap a altres activitats, BeC ha rectificat. Ho apostarà tot a Colau; ja prepara la seva campanya electoral del 2027. Una reorientació probablement relacionada amb la situació que travessa el seu partit germà, dividit i enfrontat ara sota dues sigles: Sumar i Podemos.

El primer pas que ha donat BeC ha estat marcar distàncies respecte del PSC, amb el que va formar coalició de govern en els dos mandats de Colau. Els socialistes fan una gestió conservadora, diuen, per la qual cosa no pactaran els pressupostos del 2025, que sí que comptaven amb el suport d'ERC. Jaume Collboni s'ha vist obligat a prorrogar-los.

I paral·lelament ha iniciat el debat sobre el que serà el programa de les municipals del 2027. Les seves bases estan recollides en els documents zero dels que Metròpoli Oberta es va fer ressò el dissabte passat.

Un dels aspectes més interessants d'aquests documents és que fan gala dels èxits aconseguits pels seus “aliats nacionals” -salari mínim, ertes durant la pandèmia, reforma laboral- i a continuació assenyalen sense embuts que és l'única formació de l'Ajuntament que “s'ha deu només a Barcelona”, que és independent d'altres interessos tot i tenir ministres al Govern de Pedro Sánchez.

Però potser el tret més curiós és que a l'hora de descriure els aspectes negatius de la situació de la ciutat, els comuns coincideixen amb JxCat, ERC i la CUP en el seu diagnòstic sobre l'ús del català, “que va a la baixa”. “Cada cop es fa més gran la bretxa idiomàtica”, diuen.

Es refereixen a que el 56% dels barcelonins diuen usar el castellà com a llengua habitual; i només el 36%, el català. En la seva opinió, això està relacionat amb que el 50% dels barcelonins d'entre 25 i 39 anys han nascut a l'estranger. I els preocupa, creuen que cal oferir-los una immersió. Podrien haver subratllat, potser, el fet que el 8% té com a llengua materna una diferent a les dues llengües franca de Catalunya, una dada interessant per a un partit internacionalista.

Però no, EcP s'aliena amb els nacionalistes i la seva obsessió per tocar a rebate per la llengua catalana quan probablement viu el millor moment de la seva història. Tinc la impressió que una bona part de la pèrdua de base social de l'esquerra del PSC té a veure amb el seu complex davant el nacionalisme identitari, una malaltia per la qual han passat tots els partits clàssics als quals els comuns venien a substituir.

Al marge, clar està, que qualsevol partit que ha governat té l'obligació d'estudiar la seva gestió, el deure i l'haver, per exposar després el resultat amb transparència i una mica d'humiltat davant els electors. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial