La compra de la casa Orsola per part de l'Ajuntament de Barcelona (juntament amb la fundació Habitat 3) ha de ser un assumpte molt ben resolt perquè, després d'escoltar els participants en l'operació, ningú està content. És el que té organitzar la convivència: tots cedeixen i ningú guanya per golejada. Tot i que alguns ho intentin.
El propietari preferiria l'acord inicialment previst. Ara ha guanyat amb la venda, però esperava guanyar més amb els lloguers lliures. El autodenominat Sindicat de Llogateres es queixa perquè no ha sortit en la foto final en primer pla.
Els inquilins s'alegren amb la seva part, però lamenten que la seva solució sigui tan parcial que no afecti d'altres ciutadans amb problemes. L'Ajuntament, a través de l'alcalde, Jaume Collboni, ja ha dit que aquesta solució no és d'aplicació universal.
Després hi ha els grups polítics amb representació municipal. Vox i Junts (tan semblants en gairebé tot) diuen que és un fracàs. El PP és qui més tard va criticar la decisió. Segurament havia de consultar amb Feijóo i amb Díaz Ayuso abans de pronunciar-se.
Els comuns es queixen que tot és pur teatre per encobrir la supressió del 30% de reserva en obra nova. El d'ERC no sap si està content o no.
L'únic veritablement satisfet és el Síndic de Greuges, David Bondia. Va poder fer una roda de premsa per recordar que existeix i assegurar que tot era mèrit seu. Per fi surt en una foto!
El més encertat és el que va dir Collboni: és una solució, però no és la solució. Potser ha resolt el problema actual d'uns inquilins amenaçats a curt i mitjà termini, però l'Ajuntament de Barcelona no pot, amb la legislació actual a la mà, dedicar-se a anar comprant cada edifici que es posa a la venda.
El problema de l'habitatge és que es regeix exclusivament pel mercat. Un mercat que no està regulat. I resulta que el mercat, quan se li deixa total llibertat, és una font de desigualtats.
Per sobre, les lleis confereixen als municipis una gran capacitat de decisió en matèria urbanística i, per tant, relacionada amb la construcció d'habitatges.
Possiblement no estaria de més que algú expliqués què han fet els municipis (cadascun d'ells) amb el 10% de sòl que reben en els processos d'urbanització. Perquè si es sumen les operacions dels últims 40 anys, la quantitat de sòl és molt important.
En el cas de Barcelona, la ciutat arriba a la democràcia amb tot tipus de dèficits: poques zones verdes, pocs centres d'ensenyament públics, un sistema sanitari amb moltes necessitats de locals i instal·lacions i, per descomptat, una notable escassetat d'habitatges en relació amb la demanda real.
Invertir en habitatge públic resultava complicat. Per començar, construir és car. A més, les vivendes protegides es pensaven com una solució provisional i transitòria.
Però hi havia la possibilitat que, en el moment adequat (per edat, en les promocions per a joves; per ingressos, en altres casos) els inquilins no volguessin marxar. I els ajuntaments d'esquerres sentien vertigen davant la possibilitat de ser ells els qui instessin a un desnonament.
En temps de Porcioles, reclamar una certa racionalitat en l'habitatge era assumpte delicat. No es negociava amb el poder polític, sinó que a la taula de diàleg que demanaven els veïns acudia el poder policial, convenientment armat (vegi's El 47).
El consistoris electes a partir de 1979 van prendre algunes decisions raonables i va augmentar el nombre d'habitatges, però de forma insuficient. L'eclosió del turisme va ser un altre factor que va moure cap amunt el preu dels pisos, tant de compra com de lloguer.
La qüestió, per tant, és clara: cal deixar que una necessitat com la d'habitatge la solucioni el lliure mercat?
És evident que els agents immobiliaris no intervenen amb l'ànima de Càritas. Construeixen, compren, lloguen i venen amb l'objectiu de guanyar diners. Així funciona el mercat. I és probable que alguns dels que ara es queixen de les conseqüències votessin en el seu dia a partits com Junts, Vox o el PP partidaris del lliure comerç també en l'habitatge.
La solució donada a la casa Orsola soluciona 27 problemes. Però no elimina el veritable problema: com garantir el dret constitucional a un habitatge digne. Això no ho fa el mercat.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial