Vaig començar malament la setmana. Amb un disgust al cos, amb mal rotllo. Anava amb la meva dona passejant el diumenge pel carrer Blai. Pla perfecte: passeig i paella a la incomparable terrassa de Salamanca, aquest santuari del bon menjar. Un arrosset espectacular era el trofeu. El dia acompanyava. Un sol magnífic et feia gaudir de la ciutat.

De sobte, l'èxtasi es trenca en bocins. Un veí del Poble Sec, el meu barri de tota la vida, s'apropa passejant amb el seu gos. "Bon dia. No s'espantin, però els aviso que aquest indivídu els va seguint des de fa una estona. Ull". Sorpresos ens mirem la meva dona i jo, i mirem l'individu en qüestió que en veure's observat intenta despistar sense gaire èxit.

Érem les víctimes propiciatòries d'un individu que potser el que portava sobre si l'impedia ser més discret. Ja vigilants baixem per Nou de la Rambla cap al Paral·lel, mirant sempre de reull, i vam agafar un taxi posant peus en polvorosa. Sí, amb l'ensurt al cos el passeig matutí va tenir un final abrupte. El dia magnífic no es va anar a fer punyetes gràcies a un veí que ens va avisar del perill. Vam sortir ilesos però vaig tenir consciència d'aquesta sensació d'inseguretat de la qual parlem i escrivim.

Va ser el meu primer exemple de solidaritat ciutadana a la setmana. No va passar res gràcies a un ciutadà que va passar per alt la ciutat impersonal a la qual ens hem acostumat. No sé el seu nom, però li dono públicament les gràcies per evitar-nos un ensurt i un disgust.

El dilluns tornada a la normalitat fins que !zas! A les 12:33 apagada i pànic generalitzat. Em va pillar a TV3 en el programa que condueix Helena García Melero, Tot es Mou. Aquí va sorgir una altra solidaritat. La dels periodistes que es van posar les piles per informar del que passava, encara que passats uns minuts algú va dir "estem a tope però no ens està veient ningú". Dava igual. Van seguir tots al peu del canó per explicar el que passava sota les ordres d'una Helena que va posar accent a una paraula:  "professionalitat".

Vaig estar allà fins les dues de la tarda. Em vaig dirigir a Barcelona amb una preocupació. I ara on vaig a poder menjar?. Em vaig acostar als bars que es situen al voltant de la Politécnica a Pedralbes. El Frankfurt tancat. Les meves esperances tirades a l'aigua. Al costat una fleca. Les seves dependents feien front a una gran cua. Un estudiant explicava als veïns les raons de l'apagada i els treia de la tesi d'un atac dels russos. Un altre estudiant deixava 15 cèntims a una senyora que no tenia més diners en efectiu per pagar el pa. I jo vaig sortir entusiasta amb un entrepà de xoriço a la mà. I sorprès. Barcelona no és la ciutat freda en la qual treballem i vivim. Vaig descobrir que també convivim.

Després de dinar i tancar el meu despatx a Sarrià vaig anar a casa. No anava res. Tot estava fora de joc. En arribar a casa dues sorpreses. Una, la dolenta, que vaig haver de pujar sis pisos sense ascensor i un no està per aquests corregudes. Dues, la bona, una colla de noi@s havien decidit muntar una discoteca a la cantonada. Em va semblar una bona idea fer front amb humor i alegria a un embolic com el que estàvem vivint.

Vaig tenir sort. Vaig ser un afortunat. Sobre les 19:00 hores de la tarda tenia llum i internet a casa. Tot un privilegi perquè tenia un mono que "pa què". Estem enganxats a la tecnologia i depenem de la tecnologia que quan falla estem perduts, som òrfens. Tornar a connectar-me amb el món però va donar una dosi d'optimisme perquè l'Ajuntament va reaccionar bé. Va estar a l'altura. Va posar mitjans tècnics i humans, policia i serveis, va habilitar llits pels qui es van quedar tirats. I el desastre va ser un caos, però va tenir resposta. Una resposta a l'altura. De l'administració, de l'alcalde en primera persona, i dels ciutadans que s'ajudaven uns als altres.

Quan a penes et creues un bon dia o un bones tardes, quan et creues, davant de l' la gent reacciona amb solidaritat. Tots no, els qui es porten el paper de vàter dels supermercats com si no hi hagués un demà, aquests són d'una altra dimensió. Sens dubte, per a mi aquesta setmana només puc dir "Bravo, Barcelona". 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial