Les vacances són una ocasió única per conèixer en tot el seu esplendor la merditificació. Un terme lletgós, sens dubte, però molt útil per descriure com es degrada l'oferta de serveis culturals i d'oci a les nostres barbes.
El periodista Cory Doctorow va acunyar l'expressió pensant en les plataformes, però l'àmbit del fenomen és tot allò que viu en el món digitalitzat. Podríem definir la merditificació com el mecanisme per què les empreses degraden els seus productes i serveis per tal d'optimitzar els beneficis amb la forçada complicitat dels seus clients. Tot plegat online, és clar.
És alguna cosa diabòlic perquè el consumidor ho nota a l'inici, però acaba per acostumar-s'hi fins a acceptar-ho com a habitual. És un client captiu que, per exemple, consenteix a pagar quatre euros extra en adquirir una entrada de teatre que ell mateix gestiona a la taquilla virtual.
No sé quantes vegades els ha passat a vostès, però és molt freqüent contractar l'habitació d'un hotel a través d'un d'aquests cercadors que s'apoderen de la pantalla en quan escrius "allotjament". Us prometen un rebaix, però en realitat el que aconseguiu és una de les pitjors habitacions, aquelles que els hotelers reserven pels incauts que mosseguen l'esquer del comissionista.
El cas de les aerolínies també és de manual. Prometen vols per 20 euros, però a poc que un s'adormi, la maleta de cabina surt per 60, el seient per 30 i fins i tot el cafè es converteix en un luxe. I no hi ha possibilitat de cancel·lació sense pòlissa d'assegurança addicional. Però sempre et pots associar al seu programa de punts si el que t'agrada és viatjar a les quatre de la matinada damunt del motor.
Per acabar-ho d'adobar, companyies com Ryanair incentiven els seus empleats a cacar passatgers cuya maleta es passi de les mesures per clavar-los un sobrecost.
Llogueu vostè un cotxe per moure's en el seu destí. És molt probable que contracti una companyia amb un software adiestrat en la persecució dels qui entren a la web a comparar preus.
Aquests sistemes us assetgen des de la vostra primera visita, no importa que a la tercera us decidiu pel vehicle que vau veure inicialment i pagueu. Després, insistirà en l'avís que teniu pendent el pagament fins a dos dies abans del viatge, quan us informarà que la vostra reserva ha estat cancel·lada.
Dóna igual a qui truquis o escriguis, ningú us aclarirà l'assumpte fins que aterriu. Us donarà tanta alegría comprovar que el càrrec a la targeta de crèdit no va ser una estafa que passareu per alt que tractin de vendre-us un altre assegurança i que us obliguin a deixar en dipòsit 900€ per possibles danys a l'auto, tot i que disposeu d'un tot risc.
Ara ja no ets un client, sinó un producte venut per la companyia aèria als cercadors d'hotels, a les empreses que lloguen automòbils i a qui estigui disposat a pagar pels vostres dades.
Les plataformes televisives van arribar com a salvadores davant de la avorrida tv comercial, promovent qualitat, varietat i –sobretot- absència de publicitat. També es anunciaven com finestres per a nous talents.
Però pugen preus cada any, retallen els catàlegs per obligar a acumular subscripcions i tornen a introduir espots commercials als plans bàsics. A més, es rendeixen a les grans corporacions i als seus interessos.
Si vols alliberar-te de la presa de pel constant, has de posar-te en mode espavilat i donar-te de baixa –o simular-ho-- de tant en tant per aconseguir condicions com les inicials. Esgotador.
El resultat és una uniformitat disfressada de diversitat on el catàleg sembla infinit, però en realitat es repeteix una vegada i una altra amb diferents aparences.
La democratització de l'oci en què vivim és, en bona part, la seva merditificació. Una estafa branda: més barat –tot i que no tant--, però pitjor; més fàcil, però buit; més accessible, però sense interès. Acceptar aquesta lògica sense renyar equivale a viure envoltats d'un soroll constant que anomenarem oci, entreteniment o cultura per costum, encara que no ho sigui.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial