Pau Malvido, in Memoriam

El 22 de maig de 1994 (dia del meu aniversari, per cert), els amics i coneguts de Pau Malvido ens vam trobar amb una mala notícia a la premsa: el dia anterior, la guàrdia urbana s'havia trobat el seu cadàver llencat en un banc de la Rambla, víctima d'una sobredosi d'heroïna. Uns van dir que s'havia allunyat de la droga, però havia decidit donar-se un homenatge que va resultar fatal; altres, que en realitat mai l'havia deixat del tot.

Jo vaig recordar un encontre casual en una platja de l'Empordà: tothom estava en banyador, menys Pau, qui, vestit amb texans i una samarreta blanca, deambulava per allà com si busqués algú o si s'hagués perdut. De fet, aquest aspecte d'estar perdut (en una situació concreta i en la vida en general) era amb el qual sempre m'havia creuat en bars i festes. Del seu porte sempre en desprendia, a més, una difusa tristesa, la lògica melangia d'algú que mai ha sabut molt bé com orientar-se per l'existència, que és, per cert, una de les coses més difícils que existeixen, ja que et deixen aquí sense cap mena de manual d'instruccions.

El cognom de l'àvia

Quan vaig començar a col·laborar a la revista Star al final dels 70, una de les coses que em feien més il·lusió era compartir les seves pàgines amb Pau Malvido i la seva secció Nosaltres els malditos, que, des del títol, et posava en situació i et explicava com veia Pau a la seva generació, que no era exactament la meva, però amb la qual era el més natural del món empàtic. A Nosaltres els malditos, mes a mes, Pau anava llançant els seus missatges generacionals, les seves cròniques de marginat per marginats (fos per voluntat pròpia o aliena), que ens toquen la fibra sensible als qui els llegíem. Jo veia en Pau com un germà gran i em'n adonava llegint els seus escrits del que ell i els seus comparses havien viscut quan jo encara anava a l'escola pia.

Imatge de Pau Malvido ANAGRAMA

Pau era un melancòlic de bona família. El seu avi va ser el poeta Joan Maragall. El seu germà, l'alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Malvido era el cognom de la seva àvia, encara que jo estava convençut que consistia en la masculinització de l'expressió mala vida. La seva nòvia, Ana Briongos (1946 – 2024), que posteriorment publicaria alguns llibres de viatge més que notable, era la perejil de totes les salses de l'underground barceloní.

Perdre's de vista

Com tothom, Pau va començar fumant canuts. I com molta gent (tots els de la meva generació tenim una llista, més llarga o més curta, d'amics morts de sobredosi), va acabar a la heroïna. L'inici del seu consum va coincidir amb una visita a Formentera per visitar a Pau Riba i la seva dona, Mercè Pastor (1949 – 1995), qui també acabaria morint a causa del jaco. Segons Ana, el Pau que va tornar a Barcelona no era exactament el mateix: van acabar separant-se.

Portada del llibre sobre Pau Malvido ANAGRAMA

Pau Maragall i Mira (Barcelona, 1948 – 1994) només va estar entre nosaltres quaranta i tants anys. Va tenir temps de flirtejar amb el vídeo i d'escriure una sèrie d'articles seminal, Nosaltres els malditos, que ara recupera l'editorial Anagrama amb una oportuna reedició.

Va ser dels primers a la meva ciutat a adonar-se que, com deia Bob Dylan, els temps estaven canviant. Les arestes d'aquest món li feien més mal que als altres i les drogues no li van ajudar precisament a blindar-se. Endevino que els jocs olímpics de 1992, que situaven Barcelona al mapa, il·luminaven també una nova ciutat en la qual Pau es trobava més a disgust que mai i en la qual (potser pensava) ja mai es farien realitat les seves quimeres.

Dos anys després, ja fos per enganxament o per un comiat que va acabar malament, va aparèixer mort en un banc de la Rambla i es va convertir en un record agredolç pels seus amics de l'ànima i per tots els que ens el vam creuar en diferents ocasions i sempre vam pensar que, com el personatge d'un poema de Foix, se l'havia perdut de vista.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial