"Ser pare em ha permès accedir a emocions que com a homes ens han estat arrabassades"

A aquestes alçades queda clar que a Roger Coma no li agrada posar-se límits. Ja sigui sobre l'escenari d'un teatre, en el rodatge d'una pel·lícula o d'una sèrie o exercint de presentador, al llarg dels anys ha acumulat experiències interpretatives que li han atorgat una perspectiva completa del sector artístic.

Des del seu paper en l'inoblidable producció televisiva Porca Misèria a la participació en projectes de caire nacional com Los Protegidos, Gran Hotel o Amar es para siempre, ha demostrat que no hi ha repte que se li resisti.

Fa de locutor de ràdio, intervé en programes d'entreteniment i fins i tot ha explotat altres facetes com la d'escriptor, productor i guionista.

Però els seus treballs més recents denoten que existeix un àmbit pel qual sent debilitat: la cuina. En aquesta entrevista amb Metròpoli aprofundeix al respecte amb motiu de l'obra que va representar fa poc a la Sala Villaroel de Barcelona, Un menú tancat.

Pregunta: Primer va ser Una teràpia integral, després vas participar en el concurs Cuina com puguis i ara arriba el torn de Un menú tancat. Tot això és casualitat o sents certa predilecció per la cuina?

M'agrada molt cuinar, però aquesta última ocasió ha estat més accidental, tot ha vingut rodat. També és fruit d'un moment en què la gastronomia ocupa un lloc molt important a les nostres vides. Crec que funciona perquè en el sector de la hostaleria hi ha unes jerarquies molt antigues, molt construïdes i molt anquilosades que serveixen per explicar aquest món clàssic de masculinitats.

Precisament, un dels temes més polèmics que tracta l'obra és la capacitat o la incapacitat d'expressar obertament els nostres sentiments davant dels altres. Quina és la teva experiència personal al respecte?

He fet dos viatges pel que fa al tema de l'emoció. Un està relacionat amb el treball d'actor, on estàs molt exposat en tractar certs temes i alhora estàs protegit. No ho toques de forma molt personal, però t'acostes a les emocions d'una manera abstracta i aquest és el material amb el qual treballem. L'altre té a veure amb la paternitat, ser pare m'ha permès accedir a determinades emocions que com a homes ens han estat arrabassades. No tenim dret a accedir a la tendresa o a la tristor i des d'aquesta paternitat posmoderna ens demanen que siguem persones més sentimentals. Ho he gaudit molt.

Consideres que, d'alguna manera, has trencat aquesta barrera imposada externament per deixar-te portar?

Suposo que sí. Al meu fill Roger, de setze anys, veig algú que no deixava de xerrar perquè era incapaç d'identificar el que sentia en cada moment i ara amb l'edat ha adquirit certa deconstrucció. 

Roger Coma a la Sala Villarroel de Barcelona LAIA GARRIGA

Si poguessis crear un plat que et retornés a un moment concret de la teva vida, on tornaries?

Em recordo molt de la casa dels meus cosins a Aguilar de Segarra. Allà menjàvem unes botifarres que no he tornat a menjar mai més, semblants a la botifarra de Calaf. Si me les menjés ara segurament se me n'cauria una llàgrima. 

Eduard, el teu personatge a Un menú tancat, ni tan sols es plantejava l'opció d'anar al psicòleg quan és evident que ho necessita. Què opines de la poca importància que donem com a societat a la salut mental, considerant-la fins i tot un tema tabú?

Som producte d'una manera de funcionar adaptada a un medi. Som màquines que actuen dins d'un context i ara la maquinària del moment demana un context molt més expressiu. Es valora que tinguem opinió, però al mateix temps ens sotmeten a un nivell de pressió altíssim. Se'ns demana una opinió, però es jutja de forma productiva perquè hem de donar un rendiment. La salut mental és un tema que penja d'un fil. Ara es visualitza, però depèn del context, encara continua sent quelcom molt complex, més en àmbits com el que s'explica a l'obra: directius de banca, àmbits molt clàssics… continua sent un tema tabú avui dia.

Has rebut alguna opinió per part dels espectadors que han vist l'obra que t'hagi sorprès? 

Mai havia fet una funció en què els espectadors tinguessin la necessitat d'agrair mirant-te als ulls, d'una forma fins i tot exagerada en alguns casos, deixant clar que la història els ha arribat. I homes! Generalment, als homes els agraden les peces teatrals, però no tenen facilitat per expressar el valor des de l'afectiu o l'emocional. Aquí se senten tan interpel·lats i forçats a fer una aproximació emocional que sovint els trobo descol·locats però molt agraïts.

Prefereixes interpretar personatges amb els quals empatitzes o et semblen més interessants aquells que són oposats a tu?

Pots arribar a empatitzar amb molta gent, encara que tècnicament diries que aquesta persona és violenta, nefasta o té un gran desconei-xement de si mateixa. Creco que aquests personatges són molt més interessants perquè tots tenim arquetips al cap amb què hem convivit i el teatre dóna molt de joc. T'hi rius i alhora poses aquests personatges en situacions de perill, la qual cosa és molt enriquidora per a l'audiència.

Roger Coma a la Sala Villarroel de Barcelona LAIA GARRIGA

Vaig presentar el programa Caigut del Cel, fa uns anys vas publicar novel·les i actualment et llançes amb el monòleg No ho hauria de fer. Hi ha algún gènere o projecte que tinguis pendent i que encara no t'hagi sorgit l'oportunitat d'explotar? 

Estic molt content amb el monòleg perquè és com una variació, el cosí del món de l'actor. El que faig no és exactament un stand-up, però sí que hi ha un diàleg d'una persona sola construint un discurs. El tema del monòleg interior, el diari personal, l'autoficció, això és quelcom que sempre m'ha interes-sat, a mig camí entre la veritat i la construcció narrativa. El teatre em gaudeix, però té un artifici molt gran, en canvi, treballar amb aquests mínims em posa molt nerviós. En aquest moment si hi ha alguna cosa que em posa nerviós és fer els monòlegs. 

Què és el que més i el que menys t'agrada de la teva professió?

El teatre té un element molt repetitiu que a vegades es fa costerut, però alhora et permet realitzar una mena de revisió personal, no tan emocional o psicològica, sinó de tu mateix com a instrument. Exerces de canal comunicador. A la comèdia que estic fent ara té una reacció molt immediata i és excitant descobrir què està funcionant i què no i veure que cada dia està viu. Això és una de les coses més seductores del teatre.

Crida molt l'atenció la forma poc convencional en què utilitzes les xarxes socials, sempre des d'un to crític o humorístic. Consideres que són una bona eina o més aviat un perill?

Em fa horripil·lar que la gent les utilitzi només per fer màrqueting, però em fascinen com a via d'expressió, com a galeria d'art humà, amb una llibertat absoluta i que es renova contínuament. Em sento sempre anticuat. La utilització mercantilista és tòxica, com ho és la publicitat a tot arreu. 

La gent es pren massa a la lleugera la possibilitat d'opinar sobre tot?

Totalment, però també tenim la pell més fi-na que mai. Està molt bé oferir, ferir i ofendre's, no cal donar-li tanta importància. És una via d'expressió molt necessària, molt útil i molt intel·ligent, tot i que s'ha de saber valor ...

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial