Quan obrir un pot fa mal: l’artrosi del polze, un problema més comú del que sembla

El polze és l’arquitecte de la destresa manual. Permet oposar els dits, subjectar, escriure o acariciar. Tanmateix, aquesta mateixa versatilitat el fa vulnerable. La rizartrosi, també anomenada artrosi trapeziometacarpiana, és el desgast del cartílag que recobreix l’articulació entre la base del primer metacarpià i l’os trapezi. La seva forma de ‘cadira de muntar’ li atorga un rang de moviments excepcional, però també una gran inestabilitat, i amb el pas dels anys, aquesta mobilitat es paga amb dolor, rigidesa i inflamació.

“És una patologia molt freqüent, sobretot en dones de mitjana edat, i té una clara influència hormonal”, explica el doctor Sergi Alabau, director de la Unitat de la Mà d’ICATME a Hospital Universitari Dexeus. “La disminució dels estrògens després de la menopausa sembla incrementar la sensibilitat del cartílag al desgast”, afegeix. A això s’hi sumen factors com la genètica, la laxitud ligamentosa o certs hàbits professionals que sotmeten el polze a un esforç repetit.

Quan el quotidià es torna dolorós

El primer avís sol ser un dolor punxant a la base del polze, especialment en fer la pinça: girar una clau, obrir un pot, subjectar una tassa o escriure. Amb el temps, la molèstia esdevé constant, apareix una deformitat visible i la mà perd força. “És una malaltia que limita la vida quotidiana de manera notable. Els pacients senten que ja no poden confiar en la seva mà”, comenta el doctor Alabau.

El diagnòstic sol fer-se amb una exploració física detallada i radiografies en tres projeccions, que permeten determinar el grau de desgast segons la classificació d’Eaton-Littler. En fases inicials es pot recórrer a proves complementàries com l’ecografia o la ressonància, però no solen ser necessàries tret de sospita de lesions associades.

Tractaments conservadors: alleujar i protegir

El primer pas, assenyala l’especialista, és educar el pacient. “Canviar alguns hàbits o utilitzar estris ergonòmics pot reduir notablement el dolor”. També es recomana l’ús de fèrules termoplàstiques personalitzades, que immobilitzen parcialment l’articulació i disminueixen la càrrega mecànica.

Els antiinflamatoris, siguin orals o tòpics, alleugen en períodes curts, i les infiltracions –de corticoides, àcid hialurònic o factors de creixement–, aplicades sota control ecogràfic, poden millorar la funció. Tanmateix, quan el dolor persisteix i la qualitat de vida es veu compromesa, la cirurgia esdevé la millor opció.

L’era de les pròtesis trapeziometacarpianes

Durant dècades, la solució quirúrgica més comuna va ser la trapeziectomia, una tècnica que consisteix a extreure parcialment o totalment l’os trapezi. En casos més lleus, l’artroscòpia permet retensar lligaments i netejar l’articulació. Però avui, una alternativa més moderna i eficaç està guanyant terreny: l’artroplàstia total trapeziometacarpiana, o pròtesi del polze.

“Es tracta d’una pròtesi en miniatura, comparable a una de maluc, però adaptada a la mida i les forces del polze”, explica el doctor Alabau. “Implantem un petit tija metàl·lica al primer metacarpià i una copa a l’os trapezi. Ambdós s’uneixen mitjançant un cap de polietilè i un coll de titani, que retornen al dit la seva mobilitat natural”. A ICATME utilitzen la pròtesi Maïa (Medcomtech), una de les més avançades del mercat.

Mobilitat recuperada, dolor eliminat

Els avantatges són evidents: recuperació ràpida, manteniment de la longitud del polze i preservació de la força de pinça. “En la majoria de casos, el pacient no necessita immobilització postoperatòria. Només un embenat lleuger durant 48 hores”, detalla el cirurgià. La rehabilitació comença als pocs dies i la millora del dolor es nota en les primeres sis setmanes. La recuperació completa pot trigar entre tres i sis mesos, depenent de la força i l’activitat de cada persona.

A més, les noves pròtesis de doble mobilitat han reduït pràcticament a zero una de les complicacions més temudes, la luxació. Segons el director de la Unitat de la Mà d’ICATME, “els estudis mostren una supervivència de l’implant superior al 90% als deu anys amb les pròtesis estàndard, però segur que la supervivència augmentarà molt més amb el sistema de doble mobilitat. És una solució eficaç, duradora i segura, que canvia la vida de qui pateix aquesta malaltia”.

Un futur prometedor per a la cirurgia de la mà

L’implantació d’aquestes pròtesis no només elimina el dolor: restaura la confiança en la mà, aquesta eina essencial de la vida diària. Els pacients tornen a obrir pots, escriure, cuinar o cosir sense por al dolor. “La satisfacció és altíssima. Molts pacients em diuen que senten que han recuperat la seva mà d’abans i, a més, de manera fàcil i ràpida”, comenta el doctor Alabau.

Tot i que com tota cirurgia no està exempta de riscos –com l’afluixament o la necessitat de revisió–, l’experiència acumulada i les millores en els materials fan d’aquesta tècnica una autèntica revolució en la cirurgia reconstructiva de la mà. En paraules de l’especialista: “La pròtesi trapeziometacarpiana no només retorna la mobilitat, sinó també l’autonomia i la qualitat de vida. És, sens dubte, una de les grans conquestes de la cirurgia de la mà moderna”.