Escoltar la Missa de Requiem en Re menor, K. 626 de Mozart per l'Orquestra i cors del Liceu hauria de ser, per definició, una meravella, però haver de fer-ho "adornat" per un pseudo-espectacle com el que ara es perpetra al Liceu es pot qualificar de sacrilegi o, com a mínim, d'heretgia.
De vegades els cuiners creatius fan coses estranyes, és cert. No fa gaire em van servir un excel·lent pernil ibèric regat amb mel, un desastre.
Doncs "la cosa" que hi ha al Liceu és alguna cosa semblant, una obra d'art malbaratada per un tal Romeo Castellucci que fa tot el possible per impactar, i potser ho aconsegueix, però ni transmet ni commou, emborratjant una de les joies de la història de la música, precedida i conclòs amb unes antífones també mozartianes més que correctament interpretades per un solista de l'escolania de Montserrat.
Es tracta d'un espectacle menor deformat amb música de Mozart, en absolut es tracta d'una representació de l'última obra del geni de Salzburg.
A Espanya hem perdut la tradició d'escoltar les misses cantades a les esglésies. La iniciativa de tenir un concert a la Sagrada Família és genial, encara que el seu accés estigués restringit al públic jove.
És més, la Sagrada Família hauria de fer misses cantades si no cada diumenge almenys una vegada al mes, tal com es fa a Viena, Amberes i a tantes altres capitals europees.
Espectacle de fi de curs
La sonoritat d'una església, amb la seva reverberació tan especial, fa que la música clàssica soni celestial, millor que en una sala d'òpera. I els grans de la música han escrit molta música religiosa.
Mozart, sense anar més lluny, va escriure com a mínim 18 misses, 19 amb el rèquiem. Cal ser un geni per musicar la mateixa lletra 18 vegades i que totes sonin bé.
Imatge del Requiem, al Liceu
La missa de difunts de Mozart és sublim, fer un espectacle de fi de curs amb ella no té perdó, i menys en un teatre amb la tradició del Liceu.
En lloc d'escoltar les misses a les catedrals, a algú se li ha acudit incloure aquesta cosa en l'abonament del Liceu.
Tornant a Viena, l'òpera estatal de Viena només programa òpera i ballet, deixant els concerts per altres sales. I malament no li va ja que té més de 300 representacions a l'any, amb ocupacions altíssimes i atreient les primeres figures mundials.
Cor estressat
Aquí no passem de les 110 representacions a l'any i tenim, això sí, l'ensomni de obrir una nova seu al port en lloc de programar més, i millor, dies de representació al teatre de les Rambles.
La veritat és que embadurnin una nena, li posin una taronja a la boca a una jove com si fos un porcell o ballin no se sap què al so dels elements més icònics d'una missa de difunts és alguna cosa superficial i anecdòtic, tot i que el que li fan a la nena, xiprar-la de pols de colors, mel i vi, espero que d'atrament, per després deixar-la penjada cap a la paret, és simplement maltractament infantil, per no dir la gràcia d'abandonar un nadó a l'escenari per a que acabi l'"obra" amb el seu plor.
Si en lloc de nens haguessin tractat igual a gossos, segur que ja hi hauria denúncies per maltractament animal, alguna cosa que dubto que passi en aquest cas.
Artísticament el pitjor és que al cor també el maltracten, fent-lo ballar, saltar i canviar-se de roba a un ritme frenètic en una obra que si alguna cosa requereix és concentració i recolliment per expressar tot el que diu la partitura.
Ni tan sols amb els ulls tancats és un bon espectacle perquè la magnífica música de Mozart està interpretada per un cor estressat i desubicat, projectant la seva veu bona part del temps contra la paret, sent un miracle que puguin cantar amb el que els fan fer.
No s'entén com amb els sindicalitzats que estan els cossos artístics del Liceu s'han prestat a aquest ultratge.
L'orquestra, dirigida per Giovani Antonini, prou fa amb no perdre's i no deixar sol al cor, tot i que li falta brillantor en la seva interpretació, sent lamentable el paper tant de la percussió com del vent, dos peces essencials en el Requiem.
Més llums que ombres
Les solistes femenines, Anna Prohaska i Marina Viotti, més o menys bé tot i no tant els masculins, Nicola Ulivier i Levy Sekgapane, destacant aquest darrer per la seva fluixa interpretació.
De justet aprovat no pot passar la qualificació de la part musical i de molt deficient la resta, concepte, direcció artística, escenografia, il·luminació, vestuari….
Imatge del Requiem de Mozart al Liceu
A pesar de la debacle, el públic massa educat, marxant en silenci una bona part del mateix sense esperar els aplaudiments i, els qui es van quedar, premiant el solista de l'escolania, una veu angelical que ressonava molt millor que el cor, i aplaudint educadament la resta.
Aquest engendre evidencia la irregularitat de la temporada, encara que, de moment, guanyen les llums a les ombres. El concert de Sondra Radvanosky i Piotr Betzala va ser molt bé, Madama Butterfly va ser més que correcta i la Traviata, simplement excepcional.
El dolent és que aquest Requiem no és l'únic badall que ens espera en aquesta temporada que ara creua el seu ecuador, però almenys tornarem a veure a Nadine Sierra en escena i també gaudirem amb una òpera de Wagner.
Qui no es consola és perquè no vol, tot i que la decadència d'aquest Liceu és innegable.
Només una dada, el pressupost de fa 15 anys era més d'un 50% superior a l'actual, considerant, com no pot ser d'una altra manera, la inflació acumulada.
Això explica que aleshores poguéssim veure produccions pròpies que queden per la història, com la Cenerentola d'els comediants amb Juan Diego Florez i Joyce DiDonato de protagonistes, i avui tenim aquest "espectacle" malbaratant un dels 12 esdeveniments de la temporada.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial