El festival Canet Rock celebra el seu cinquantenari convertit en alguna cosa que no té res a veure amb l'original. Des que es va iniciar la seva segona etapa el 2014, la cosa ha derivat en un esdeveniment local en el qual només actuen grups catalans, i el cosmopolitisme intuït al 1975 i confirmat en la tan gloriosa com caòtica convocatòria del 1978 ha passat a millor vida.
De fet, no sé per què insisteixen a anomenar-lo Canet Rock. Podria haver-se convertit en un festival a l'estil de Benicàssim o Primavera Sound, però s'ha optat per una diversió per a adolescents lazis que onegen estelades i opten per grups desconeguts pels majors de quinze anys. Sí, els temps canvien, però no està escrit enlloc que hagin de fer-ho per empitjorar.
Actuación de The Tyets en Canet Rock de 2024
Jo vaig estar en el primer Canet Rock i me'l vaig agafar com una mena de festival de Woodstock més a prop.
M'agradaria dir que vaig ser un dels qui va arribar en tren al poble des de Barcelona i que vaig contribuir a alarmar els seus habitants amb les meves banyes i la meva vestimenta alternativa (n'hi havia prou amb portar texans), però la meva realitat era més petitburgesa: estiuejava a Canet amb els meus pares i em vaig apropar al Pla d´en Sala donant un passeig.
I quan ja en vaig tenir prou, en lloc de quedar-me a dormir a la platja, que era el realment alternatiu, vaig marxar a l'apartament patern per descansar al meu llitet.
Quan triomfava l'underground
Vaig gaudir de l'ambient, això sí, que resultava molt estimulant per a algú que acabava de fer els dinou anys. Sensació de llibertat, de formar part d'una cosa nova, ja sabeu, totes aquestes coses de l'adolescència.
El cartell m'agradava. No del tot, però m'agradava: Pau Riba, Jordi Sabatés, Lole y Manuel, Ia & Batiste, l'Orquestra Platería…No sé què hi feia María del Mar Bonet, però tampoc passava res. Amb el que tenien més a mà, la gent de Zeleste va fer el que va poder.
Una imagen de Canet Rock en 1978
El millor era l'entorn. La caseta de El Rrollo Enmascarado, amb els seus fanzines i el seu Nazario. La sensació de Nació de Woodstock d'estar a casa, però molt gratificant. Faltaven uns mesos perquè palmés el Caudillo, però tothom es portava com si durés temps criant malves. Ja existien Ajoblanco, Star i Disco Exprés i l'underground gaudia de molt bona salut…
Un gran record
El 1978 va arribar la meva edició preferida. Jo ja escrivia per a la premsa alternativa. L'organitzador era Pau Riba, un tipus estupend, tot i que no especialment dotat per a la gestió de res.
El pobre Pau va perdre les claus de les caravanes dels diferents grups i es va armar un ciri considerable. Però el cartell, de luxe, va comptar amb gent com Blondie, Nico, Ultravox, els francesos Bijou i els incansables Sirex.
Ho vaig gaudir tot a fons (menys l'expulsió de l'escenari de la sepulcral Nico a causa dels xiulets del més amarat de l'audiència) i es va fer de dia amb Ultravox de banda sonora: encara recordo els cops que donava el cantant, John Foxx, amb el micròfon contra els altaveus per contribuir a la distorsió elèctrica…
I aquí va acabar la primera fase del Canet Rock. Quan va renàixer el 2014 ja era una altra cosa que no podia importar-me menys, una festa de caràcter local per a adolescents devots de les propostes locals. Tota l'esplendor del 78 va desaparèixer de cop, no sé si per falta d'ambició o per motius conceptuals propiciats per les possibles subvencions.
El Canet Rock només és ja per a mi un gran record. Potser és el que toca.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial