Tots els governs municipals de Barcelona tenen el seu 'moment Rambla' i aleshores comencen a pensar com intervenir-hi per malmetre-la una mica més. Un dia varen eliminar les parades dels ocellets per autoritzar-hi botigues de records turístics i ara es pretén frenar les passejades dels turistes per deixar espai als veïns. La Rambla pels veïns és un bonic eslògan però probablement una utopia. La riuada de forasters no s’aturarà fàcilment. Han llegit a les seves guies que a la ciutat hi ha un espai simbòlic, singular, caracteritzat per un atractiu caos massificat específicament mediterrani i urbà, que uneix la zona de botigues selectes amb el port i el seu corresponent espai comercial, passant per l’espectacle ritual de la Boqueria, i en volen gaudir, amb la naturalitat i la paciència pròpies del turista.

La gran dificultat per entendre l’extraordinària atracció de la Rambla i reconduir el fenomen fins a magnituds manejables a criteri de les autoritats i les entitats dels barris afectats és que ningú sap explicar, realment, quin és el seu secret. És un misteri, és la força d’un imaginari mediterrani barrejat amb una confusió de missatges i ofertes que permeten al cantant Ed Sheeran utilitzar l’expressió “mamasita rica” en la lletra d’una cançó surrealista suposadament dedicada a Barcelona. Podríem intuir que el passeig ha tingut un paper adequat a cada època. Durant anys va ser l’escletxa on els veïns dels rònecs barris del voltant sortien a respirar; després, un espai d’expressió popular i festiu; quan els barris que la delimiten han recuperat la dignitat urbana i comercial han actuat com a efecte crida: més gent baixa pel passeig per anar-los a visitar, comprar o menjar, expulsant-los d’ aquell vell espai i també dels seus carrers i places recuperades amb les reformes urbanístiques.

És possible tornar els vells temps, és pot fer una superilla de veïns on els nens corrin en bicicleta i els pares es puguin fer selfis per penjar a Instagram, estroncant l’aglomeració de visitants que volen descobrir el populisme cosmopolita barceloní, arriscant-se a ser estafats en veure una cervesa o empassar-se una paella de plàstic? Dubto molt que un concurs internacional de professionals de prestigi trobin el secret de la Rambla. Potser no hi ha cap explicació i qualsevol intent de desvirtuar la seva evolució autònoma, l’autogestió de la seva personalitat que l’ha mantinguda viva fins a dia d’avui, només farà que matar-la. Tal vegada es tracta d’això, vistos els pèssims resultats de les novetats introduïdes per les autoritats locals, es busquen a fora els responsables de la intervenció fatal.

Es podria reconvertir en una avinguda ordenada i burgesota, la continuació de la Rambla Catalunya, o en una avorrida arteria comercial com el Passeig de Gràcia, ocupada als pocs mesos per les grans firmes comercials, es podria dificultar el pas dels forasters amb espais travessers de prioritat veïnal, es podran idear tota mena d’entrebancs amb les definicions més amables possibles, però els visitants seguiran pujant i baixant per les rambles buscant el port, o senzillament per dir que a més de veure la Sagrada Família també va passejar per la Rambla. Segurament, la única manera de que aquest espai específicament barceloní deixi de ser una atracció massiva és fent-lo desaparèixer. Assumir-ho no estaria malament.