Jordi Hereu està sent un extraordinari exalcalde, perquè no hi és. Ha desaparegut del mapa. N'hi ha prou que digui això perquè la setmana que ve aparegui a totes les portades dels diaris amb una declaració grandiloqüent, però en principi no hi és, ni se l'espera. Com a mínim en el debat polític.
A diferència dels Aznar i González de torn, a Barcelona els nostres exalcaldes es porten d'allò més bé, deixant treballar als seus “hereus” i no dictant sentències des de la talaia. Tenen, ara que no ens escolta Xavier Trias, un profund sentit de ciutat i s'han retirat de la vida municipal.
Reivindicar la figura d'Hereu, a hores d'ara, pot semblar una excentricitat. Ni tan sols els seus companys del PSC ho farien. Molt probablement, reconeguem-ho, tindrà un espai més aviat discret en la història de Barcelona. A diferència de Pasqual Maragall amb els Jocs (o fins i tot Joan Clos, amb el Fòrum), ell no va impulsar cap gran esdeveniment a la ciutat. Serà recordat, potser de forma injusta, per la fallida consulta de la Diagonal (oi que sí, Carles Martí?).
I és precisament aquí on la seva figura pren rellevància. En una època en la qual ens emmirallem en la democràcia britànica, i que fins i tot trobem força normal que l'Ada Colau vulgui fer una multiconsulta un cop l'any; Jordi Hereu s'erigeix com el primer alcalde a posar unes urnes fora de l'estricte calendari electoral.
És veritat que tot plegat va ser un desastre. Des de la pregunta formulada fins al mateix sistema de votació. I no en parlem del resultat i les seves conseqüències al PSC, que van posar punt final a una hegemonia de més de 30 anys.
L'experiència de la consulta de la Diagonal hauria de ser un avís per a navegants. Jo dels comuns m'ho pensaria dues vegades abans de convocar anualment als barcelonins a decidir sobre “qüestions ciutadanes”. És cert que l'única forma d'enriquir la democràcia és fomentar la participació, però com a estratègia electoral pot suposar un dard enverinat. Temps al temps, però l'oposició (PSC inclòs) ja s'està fregant les mans.