Ja fa uns anys que Carlos Domingo va publicar el llibre “El viaje de la innovación”, però una de les seves màximes segueix avui totalment vigent. Ell defensa que hi ha una diferència, sovint invisible per molta gent, entre un emprenedor i un innovador.

Posa com exemple una persona que obre un negoci de paella a la platja: pot triomfar com emprenedor, de fet pot ser que el negoci creixi i sigui un referent del sector, i acabi comptant amb un equip humà ben nombrós. Aquesta persona serà emprenedor però no innovador, ja que la paella no haurà canviat ni abans, ni durant ni després del seu negoci.

Un innovador, d’altra banda, podria ser algú que dediqués la seva vida, per exemple, a aconseguir una paella que, tot i mantenir el sabor, fos apte per un grup de gent amb un al·lèrgia o intolerància a algun dels seus ingredients principals. D’aconseguir-ho, hauria innovat al món de la paella, tot i que no hauria muntat cap negoci.

Recuperant el que ens ocupa, penso que Barcelona és una ciutat emprenedora. I ja ho era abans que ens agafés (a tots una mica) això de presentar l’emprenedoria com la cura de tots els mals. Molt abans, abans de que cap de nosaltres nasqués, Barcelona ja era ciutat emprenedora. I probablement ho seguirà sent quan passi la moda. I parlo d’emprenedors a tots els nivells. La merceria que s’ha reinventat, el forner que ha muntat un forn de pa amb un estil de “boutique” per lluitar amb la gasolinera, o la pròpia gasolinera que s’obre en una cantonada màgica. 

Si girem la vista i la centrem en els emprenedors tecnològics, els creadors d’start-ups que cada any creixen en nombre i també en qualitat i quantitat de diners aconseguits en rondes d’inversió, aquí en molts casos ja parlem d’emprenedors que a l’hora innoven en els seus sectors, i per tant, podem afirmar que a més d’emprenedora, Barcelona és una ciutat innovadora.

Tot i així, aquí sí tinc un comentari. Barcelona és emprenedora perquè l’entorn social, polític i econòmic s’ha alineat per aconseguir-ho. En canvi, Barcelona és innovadora com a “causa necessària” del primer punt, no pas perquè ningú s’hagi alineat en aquest propòsit.

Igual que si una empresa vol ser innovadora ha de destinar una part dels seus ingressos a investigació i recerca, el mateix passa amb una ciutat: per a que Barcelona sigui innovadora, hauríem d’acceptar que Barcelona (per tant, tots els seus ciutadans) hauria d’invertir diners en fomentar la recerca i la investigació, especialment en àmbits disruptius on el nombre de fracassos seria, necessàriament, molt superior al d’èxits. 

Seguint aquella dita del “no pain, no gain”, la pregunta que em faig a sobre és: estarien els ciutadans disposats a aquest tipus d’inversions? Penso que sí. I estaria un govern (no l’actual, podria ser el passat o el futur) disposat a invertir una quantitat important de diners en quelcom que d’entrada sap que acabarà generant molts titulars sobre fracassos finançats amb aquells diners? Penso que no. I insisteixo, no és qüestió del color polític. És, més aviat, cosa nostra, dels ciutadans: jutgem als polítics per l’èxit de les seves iniciatives, no per la raó per la que les prenen i les comencen. I fins que això no canviï, no tindrem ciutats innovadores de veritat. 

I quin és el preu a pagar? Molt fàcil: que per molt emprenedora que sigui Barcelona, quan parlem d’àmbit tecnològic, en els millors casos és més aviat una “Masia” d’emprenedors on els millors acabaran marxant a d’altres ciutats emprenedores, però també innovadores.