“El problema del procés és que no es parla de res més”. Quantes vegades hem sentit aquesta frase en els últims anys? Ja sigui des d'organitzacions veïnals, entorns empresarials o moviments socials; gairebé tothom s'ha queixat que el monotema indepe hagi ocupat, des de 2012, totes les pàgines de l'agenda política catalana. Que lluny ens queda aquella època en què debatíem sobre educació, el corredor mediterrani o l'avi Florenci.

Fins ara Barcelona, i la política municipal en general, havia aconseguit mantenir una agenda pròpia, esquivant els danys col·laterals d'un procés que, durant massa temps, ha enterrat tots els debats econòmics i socials a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Des que el 6 de setembre va començar el mambo, però, la ciutat també s'ha vist arrossegada pel tsunami de l'1 d'octubre. A Barcelona ja no es parla d'altra cosa. I és lògic, amb la que està caient.

Prou que ho sabem a la redacció de Metrópoli Abierta, que lluitem diàriament per reivindicar les notícies locals enfront de les grans declaracions patriòtiques d'una banda i l'altra. Davant d'un reportatge d'investigació sobre els narcopisos del Raval, nosaltres també acabem posant en portada l'operació judicial contra el referèndum. És inevitable. Si no ho féssim, ens acusarien d'alienígenes.

Deia un pensador argentí amic del José Luis Borges, l'Horacio Amezúa, que la política municipal és aquell germà petit que, sense fer massa soroll, s'acaba ocupant de tota la família: “Dejad a los gobiernos central y regional que administren la política abstracta de las grandes palabras, y dejad a los Ayuntamientos que nos ocupemos de la vida diaria y concreta de las personas, porque jamás aspiramos a más alto honor".

I aquí ens trobem; entre dues aigües. Els que creiem en la política local (i som poc de banderes) ens passa amb l'1 d'octubre com aquell suïcida que, després de saltar d'un vuitè pis, cau de peu i pregunta impassible: “Per on anàvem?”

Doncs bé, això volem: Tornar a parlar del barri de La Marina, del desgavell de Glòries, l'Espai Barça, el cobriment de la Ronda de Dalt, les obres de La Sagrera, els preus de les escoles bressol, el macroalberg de la Vila Olímpica, la superilla de Poblenou... Després del mambo, si és que algun dia acaba, que torni el rock municipal, si us plau.